Festa dels Riberers any 2050; per Vicent Cabrera

És probable que en aquestes festes patronals que celebrarem pròximament ja no siga present entre nosaltres cap d’aquella multitud de benissers que en la segona meitat del segle passat es van desplaçar durant anys i de manera temporal als arrossars de les riberes valenciana, catalana i fins i tot francesa a la recerca d’ingressos addicionals als obtinguts a Benissa en aquella època. Aquest fenomen migratori temporal, donada la seua importància, és l’origen del dia festiu local denominat “Dia dels Riberers”. Any rere any durant les festes patronals de la Puríssima Xiqueta, celebrem actes en el seu honor, enaltint quasi mitològicament la seua valentia, les seues gestes, les seues vivències, les seues peripècies i la seua tasca en aquelles riberes, organitzats en grups o “Colles”. La Roca o Pedra de la Salve va supondre l’element religiós a un fenomen econòmic-social que es va donar fonamentalment a Benissa dins de la nostra comarca.

Però és ara l’any 2050 quan en absència més que probable de testimonis directes, correspon realitzar una anàlisi crític del missatge, o millor, l’ensenyament que hauríem de retindre en celebrar el “Dia dels Riberers”, sense la seua presència directa, perquè aquesta migració temporal va ser la resposta a les conseqüències de la postguerra o període que va ocorre a continuació de la Guerra Civil Espanyola, finalitzada l’any 1939. El temps que va vindre després sota la dictadura va ser el de major fam, misèria, pobresa, i analfabetisme que mai ha conegut l’estat espanyol en tota la seua història. Benissa no era una illa, una economia, quasi absolutament agrària i una estructura de la propietat pràcticament en mans dels denominats “Senyorets o famílies senyorials”, va condemnar a la immensa majoria de la població a la ruralització per a poder sobreviure i a mendigar jornals als escassos amos de les terres cultivables del terme municipal. Aquesta conjuntura que va obligar a la migració temporal, va durar fins a l’adveniment del turisme al Mediterrani a la fi dels anys 60, i les migracions temporals a països amb democràcies com Alemanya, Suïssa o França, destins molt més rendibles per als Benissers que els localitzats en les Riberes Valenciana i Catalana.

L’ímpetu, la determinació i l’esforç que aquesta generació de Benissers van realitzar amb posterioritat per a enterrar un passat absolutament gris és ben visible al nostre poble i abasta a tots els seus àmbits. Vam passar de ser els Riberers de la Marina que en les Riberes quan anaven a segar arròs, només menjaven tonyina, pa, tomaques i alficòs perquè res més tenien, a ser un poble líder i referent a la Comarca. Com si tota una població, homes i dones, hagueres aprés a l’uníson la sinopsi de l’arxifamós llibre d’economia titulat “Per què fracassen els països” o hagueren interioritzat en les seues ments la frase més històrica de la pel·lícula “Lo que el viento se llevó”.

Els Benissers i les Benisseres, no hauríem d’oblidar aqueixa etapa de la nostra història perquè igual que Australians i Neozelandesos van tornar a refundar-se com a Nacions a partir de la gegantesca derrota humana que van patir en la batalla de Galípoli, a nosaltres ens correspon evitar que nous Riberers amb títols de formació professional o universitaris amb màsters, acaben en altres riberes imaginàries, perquè hem sigut incapaces de recordar la nostra història donat que els pobles també són responsables d’allò que decideixen ignorar, una derrota bé pot convertir-se en una victòria per i per sempre. Ser Riberer o haver sigut Riberer no és una humiliació, però a nosaltres com a poble ens correspon la responsabilitat que els nostres joves no tornen a ser-ho.

Vicente Cabrera Cabrera. Advocat