Unes noces fora de sèrie

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari nicaragüenc EL NUEVO DIARIO el 24 de juny de 2007:

Aquest capvespre està de festa Benissa, fills de Déu, un pintoresc poble àrab al sud d’Espanya. Pels seus carrers, murs florits guarden més de mil anys d’història, la memòria d’antigues batalles entre moros i cristians.

Davant l’ajuntament, engalanat per a tan magna ocasió, es barregen gais amb la gent del poble, que amb ulls astorats esperen participar de les primeres noces del món gai entre Alacant i València. Les beates del poble no s’ho poden creure, arrufen les celles i el nas entre comentaris: “Això Franco mai ho haguera permés: que dos homes tinguen la barra d’unir-se en matrimoni, això és cosa del diable”. “Quina barbaritat!, i tota aquesta gent està encantada”.

No obstant això, no totes opinen igual. Entre aquests assistents està la senyora Mailey, una suïssa que va arribar a Espanya fa 35 anys. Als seus 96 anys camina a pas curt per la plaça agafada del braç de la seua única filla. Espera ansiosa i feliç als nuvis: “Això és fantàstic!” -exclama donya Mailey-, em sembla bonic que la gent que s’estima es case, cadascú és lliure de la seua opció. Això és tan bonic, són persones molt ben plantades i tenen dret a la felicitat, ja que han nascut com nosaltres”.

Els minuts passen i els nuvis no arriben. A la plaça ja estan tots els convidats i convidades. Per fi apareix el vehicle. Mentre la colla de Pere Bigot, tres músics vestits a la manera valenciana, executen la dolçaina, fa la seua aparició la tan esperada parella.

En el saló d’actes de l’Ajuntament ja s’han assegut la família, amigues i amics més propers als nuvis. Més de cent persones parlen alhora. En l’ambient es barregen aromes importades i nacionals, s’acomoden mantilles, mantons i ventalls.

En la il·luminada sala destaquen fotos sípies de batles anteriors. Rostres seriosos llueixen boines, barrets, pèls llargs, d’uniformes militars, vestits formals, amb corbates, sense corbates. El que crida l’atenció en aquesta galeria de batles il·lustres i encartonats és l’absència d’una batlessa.

Noces poètiques

Fan la seua entrada els nuvis. Aplaudiments. Nerviosos, somriuen a destra i sinistra. Darrere, una xiqueta i un xiquet sostenen canastres amb dos aliances. Els promesos s’asseuen, s’acomoden la ratlla dels pantalons de lli, els quals combinen amb la jaqueta de color beix. En el forat de la solapa destaca un clavell roig. Amb dissimulació s’afluixen la corbata amb el to de les camises morades de fines ratlles.

Entra en escena el regidor Isidor Mollà. D’acord amb l’establert pel Codi Civil, els unirà en matrimoni. Mollà, emocionat, comença la cerimònia en Valencià:

“…Ens trobem aci reunits per a procedir a la celebració del matrimoni entre Bonifacio Marco Sala i Tomás Zaragoza Zaragoza, en virtut del dret que confereix l’article 51 del Codi Civil, i d’acord amb els articles 32 i 149 de la Constitució”.

“Demane als contraents que s’acosten, i d’acord amb el que estableix el Codi Civil, els pregunte: Bonifacio Marco Sala: Consenteix a contraure matrimoni amb Tomás Zaragoza Zaragoza i efectivament es troba en aquest acte?”

(El cònjuge contesta: Sí).

“Tomás Zaragoza Zaragoza: Consenteix a contraure matrimoni amb Bonifacio Marco Sala, i efectivament es troba en aquest acte?”

(El cònjuge contesta: Sí).

“A continuació, el xiquet Maties i la xiqueta Julia lliuraran les aliances als nuvis. Poseu-se els anells com símbol del matrimoni que acabeu de contraure. En testimoniatge de la vostra reciprocitat sentimental, i amb la facultat que la Llei els confereix, els declare units en matrimoni…Podeu besar-vos”.

(Aplaudiments, exclamacions i alguna que altra llàgrima mentre el regidor Isidor Mollà fa el lliurament del Llibre de Família).

Per a finalitzar l’acte, es llegeix un poema de Luis Cernuda, un poeta sevillà de la Generació del 27, que s’exilià fugitiu quan la guerra civil, però també de la decrèpita societat d’aquella època: és fugitiu de la seua realitat sexual, que no va acceptar obertament fins passats molts anys.

Coneix als poetes Federico García Lorca i Vicente Aleixandre, amb qui compartiria les mateixes inclinacions sexuals. De Lorca escriuria: “Una cosa que jo tot just coneixia o no volia reconèixer va començar a unir-nos”. Comparant aquells temps amb l’actual, com han canviat les coses! Segurament Cernuda i Lorca mai hagueren imaginat que una cerimònia com aquesta podria realitzar-se.

En eixir, una càrrega tancada rep els novençans, ja com a parella oficial. El fum i l’olor a pólvora es barreja amb la pluja de papers de colors que els deixen caure des del balcó de l’Ajuntament. D’entre els plecs de les tres banderes multicolors -la valenciana, l’espanyola i la de la Comunitat Europea- eixen volant dos coloms blanques. Algú s’acosta amb dues copes per a brindar per la unió.

Intimitats d’una parella especial

Tomás i Boni, amb més de quinze anys d’estar junts, desitjaven ferventment legalitzar la seua unió de fet, un acte impossible d’imaginar en el territori ibèric conservador. No obstant això, la seua situació va canviar després del 2005, quan es va aprovar a Espanya el matrimoni entre homosexuals (home-home o dona-dona), que tindran els mateixos drets que els matrimonis heterosexuals.

A més de poder divorciar-se, de rebre pensions de viduïtat, de fer la declaració conjunta de la renda, de no necessitar testament per a heretar, podran demanar el permís de maternitat o paternitat i més: sol·licitar la nacionalitat espanyola si un dels dos és estranger.

Després del Canadà, Holanda i Bèlgica, Espanya és el quart país del món a legalitzar els matrimonis gais. No obstant això, no tot és de color de rosa, és cert que en l’actualitat les noces són vàlides, però si per casualitat el Tribunal Constitucional declarara aquest tipus de matrimonis anticonstitucional, totes les noces gais realitzades en aquest temps podrien ser anul·lades.

Boni feliç entre plantes i flors

Bonifacio Marco Sala, quaranta-nou anys, va estudiar veterinària, i per decisió pròpia va adoptar la professió de jardiner. Boni va néixer a Benissa, un típic poble de la província d’Alacant a la vora de la Mediterrània. D’elegants posats i parlar suau, sempre amb un somriure, descobreix l’últim secret d’uns platerets valencians, hindús, orientals, o aquell deliciós gall pinto que va aprendre de meravella al seu pas per Nicaragua.

Un cuiner fanàtic i un etern enamorat de plantes exuberants, col·leccionades en els seus viatges pel món. Brivall, mostra orgullós l’enorme grandària que ja té aquest cactus redó de Malàsia o la bellesa d’aquest arbre desconegut de flors meravelloses que sobreviu entre vinyes, anouers, figueres i ametllers. No isc de la meua sorpresa, l’esmentat arbre és un sacuanjoche, la flor nacional de Nicaragua admirada per cada visitant d’aquest jardí original.

Quan et vas enamorar per primera vegada?

“No ho recorde, però segur que va ser d’un home. Encara que com als dihuit anys vaig creure enamorar-me d’una dona, encara no ho tenia definit. De sobte em vaig veure que pertanyia a un grup d’homosexuals i als vint-i-un anys ja tenia nuvi. Als vint-i-dos li vaig dir a la meua família que m’he n’anava a viure amb un home. Això va caure com una bomba entre els meus pares, ells tan creients i conservadors. Al principi no ho van entendre, es van veure impotents de poder-me canviar. Per sort, l’afecte d’ells es va mantindre i aviat ho van acceptar, fins i tot em van deixar una casa per a viure amb el meu nuvi. Amb els meus germans no hi va haver problema, ells sempre em van recolzar. En aquesta època era estudiant de veterinària i havíem d’enfrontar-nos a la crítica i a la ignorància. Érem lluitadors, érem gais contestataris, no d’armari. En aquesta època l’entorn era molt hostil a Espanya. Jo vaig tindre sort, vaig afrontar la situació, era pitjor callar-se. Paradoxalment, els homosexuals que no tenien la valentia d’eixir de l’armari ens defugien. A més, es donava el cas que entre ells hi havien casats, i aquests eren els que més ens atacaven verbalment.

Quin espai té el món gai a Espanya?

“Poc. Algun que altre diputat. S’ha avançat molt, abans si que no havia res, res, res. Per sort ara hi ha menys discriminació que abans, per això és tan important la Llei de Matrimoni. Jurídicament ens la van igualar, però socialment costa més. Hi ha un càlcul que diu que el món gai el compon el 10% de la societat del planeta. Ací hi ha dos Espanyes, la que viu més en el món actual i l’altra, l’antiga, vella, conservadora, religiosa, que segueix sent franquista. Encara falta molt de camí per recórrer per a un veritable reconeixement social. Una llei es trau molt ràpid, però perquè la gent canvie fan falta moltes generacions”.

És una malaltia l’homosexualitat?

“Per descomptat que no, l’Organització de la Salut ja va declarar seriosament que no és una malaltia, encara que estava catalogada com a tal fins a finals dels huitanta. Espere que aquest tema ja estiga solucionat per sempre”.

En quina època hi va haver més persecució?

“La grega i la romana van ser dues civilitzacions que acceptaven l’homosexualitat, la negació va vindre amb el cristianisme. L’època més dura ha sigut des de segle XV fins al segle XX. La Inquisició, tant a Amèrica com a Europa, va ser terrible. A l’Alemanya d’Hitler, s’acarnissaven brutalment, no només contra els jueus, també contra els homosexuals, i això també ocorria a la dictadura de Musolini a Itàlia o a la de Franco a Espanya”.

Tomás, amant de la música i la natura

Tomás Zaragoza Zaragoza, de quaranta-quatre anys, va néixer a la Vila Joiosa, un antic poble de pescadors de la província d’Alacant. Feliç i pacient, treballa juntament amb Boni adornant jardins singulars. Es meravella davant una antiguitat o un instrument rar, com la tuba que toca en l’orquestra del seu poble. AL seu pas per Nicaragua es va endur dues marimbes: una nova per a ell i l’altra usada, que li va comprar a un músic popular de carrer mentre aquest la tocava en un pont abans d’arribar al poble de La Concepció, a Masaya. Aquesta última la regalà per al seu nebot estudiant de música. Un apassionat de la mar, de jove va treballar en el port del seu poble natal i els diumenges eix a navegar amb la seua barca amb rems. Ara, per decisió pròpia acaba de contraure matrimoni pel civil amb Bonifacio Marco.

Et vas enamorar alguna vegada d’una dona?

“Em vaig enamorar molt jove, però sempre d’homes. La meua atracció sexual és un home, les dones no m’atrauen, a part d’una bona amistat”,

Què va passar amb la teua família?

“Els vaig declarar la meua situació ja molt major, quan vaig decidir tindre una parella estable, com als vint-i-huit anys. Dels meus pares i els meus tres germans mai vaig sentir cap rebuig, es va parlar obertament i em van acceptar tal com sóc. La meua adolescència va ser problemàtica en no estar en un ambient gai. Amb el temps vaig canviar per amistats de la meua mateixa opció sexual. Jo vaig viure la repressió de Franco, estava la Llei de Perillositat Social, et podien acusar, i en alguna manifestació podies caure pres. Amb el temps s’ha demostrat que el rebuig era ridícul. Socialment la gent t’accepta, el problema està en l’Església i en la dreta”.

Hi ha diferències en aquest món gai?

“Hi ha molta gent ridícula, molt amanerada. Jo m’he vestit de dona en alguna festa, però mai ho faria per a eixir al carrer. A la gran majoria no se’ls nota, hi ha molta gent que encara segueix amagada. Uns altres es transformen en transvestiu, es prenen hormones, s’operen”.

Tu t’operaries?

“Mai! Mai ho faria. Estic molt content amb el sexe que m’ha tocat. Els que s’operen, és que se senten totalment dones i estan en un cos que no els pertany. En el meu ambient no conec a ningú que s’haja operat. Pot ser que el nostre siga un sector minoritari. La majoria no s’opera, i a més, ni se’ls nota que són gai”.

I els que estan casats, com s’ho passen?

“Malament. Imagina’t que estiguen en l’armari i tinguen una vida paral·lela. Conec alguns que durant la dictadura franquista van haver de casar-se amb una dona per a no ser perseguits i empresonats. És una situació horrible, pateixen ells i pateixen elles”.

Quan vas conèixer a Boni estaves sol?

“Si i mai havia tingut parella abans”.

Quant de temps va passar abans de decidir-se a viure junts?

“Sis mesos. Hem estat aclarint diferències durant anys. Ara la relació és molt més estable i molt més fàcil”.

Adoptarieu un fill?

“Ara no. Jo m’ho vaig plantejar fa uns anys, però Boni no va voler. Ara pense que va estar bé escoltar-lo. Crec que ens haguera canviat molt la forma de vida que tenim, som més lliures”.

Què li diries a un jove que està en l’armari?

“Que isca ràpid, com puga. Tot el temps que estan en l’armari és omplir-se de negativitat, acaben esquizofrènics, ho passen fatal”.