L’altre tren de la fi del món

La línia 9 del Trenet d’Alacant que uneix Benidorm amb Dénia no és exactament aquell tren de la fi del món que Gabriel García Márquez descrivia a Cent anys de solitud i que s’aturava en una estació que no tenia ciutat. Però un poc se li sembla. Quan el comboi de la línia 9 arriba a Benissa, el revisor li pregunta al viatger: “Segur que baixa vostè ací?”. “Sí”, contesta el passatger. “I no l’espera ningú?”. “Doncs no”. El revisor s’encongeix els muscles. El viatger, una miqueta preocupat, s’abaixa. I de sobte es troba enmig del no-res. Més que un baixador, l’estació de Benissa és una casa rural abandonada. El viatger comença a caminar i arriba a una carretera. És empinada. Comença a pujar. I a pujar. Fins que després de 3 quilòmetres, quan creu que ha arribat a Macondo (l’imaginari poble de García Márquez) sorgeix per fi Benissa.

Un altre exemple. El tren procedent de Dénia para a Teulada. I per sorpresa apaga motors. El revisor se’n va. El conductor, també. Minuts després passa un altre tren en sentit contrari. Com la línia 9 té una sola via, el tren que ve des de Dénia ha d’esperar perquè passe el comboi. O viceversa.

Oficialment, el tren entre Dénia i Alacant tarda 2 hores i mitja a cobrir el trajecte, la qual cosa ja suposa, en ple segle XXI, un autèntic rècord per a una distància de cent quilòmetres. Però de vegades, per culpa de la via única, aquest retard pot ser major perquè el viatger que va cap a Alacant ha de fer transbord a Benidorm, que és on acaba la línia 9 del trenet i comença la 1, que per descomptat no espera els viatgers que vénen amb demora de La Marina. I el trajecte es dilata una altra mitja hora.

En realitat, la línia 1 i la línia 9 són dos mons diferents. Un ric: els trens de la 1 (Alacant-Benidorm) són elèctrics. Un altre pobre: els trens de la 9 (Benidorm-Dénia) són de gasoil i “funcionen amb uns sistemes de seguretat molt antiquats que són manuals, no informatitzats”, segons el portaveu del Sindicat Independent Ferroviari, Antonio Abad. La 9 també manca de balises “pel que els maquinistes han d’estar molt atents”. En 4 mesos hi ha hagut dos accidents.

Hi ha diversos tipus de viatgers. El resignat: “No tinc pressa i al tren em dóna temps a llegir”. El turista: “Estem de vacances i a més el paisatge és bonic” (ho és: quilòmetres i quilòmetres de Mediterrani). L’incaut: “Però com és que tarda tant?; vaig a veure si em dóna temps a agafar un autobús”. (Entre Dénia i Alacant tarden d’una hora i mitja a tres hores).

Els sindicats acusen la Generalitat “d’haver abandonat aquesta línia a la seua sort” mentre publicita el futur tren de la costa (via ampla entre València i Alacant pel litoral), a la qual encara li queden interminables passos burocràtics.