Anar a mercat; per Joan Josep Cardona

L’estiu ens remet al vers de mossèn Cinto Verdaguer quan diu que és aspre gemec d’un petit món que se’ns mor. El aestivum tempus dels romans es converteix en el calendari revolucionari francès en termidor, (del grec: thermos), nom més adient quan de temperatura elevada es tracta. En definitiva, el regne dels ponents i els xalocs vents aspres que assequen les plantes i ens deixa pansits als humans. La defensa més pràctica que les persones podem fer sense gasto dels aparells de refrigeració el trobarem al nostre refranyer: estiu, beure, suar i la fresca plegar. Afegim a tan sana preceptiva la precaució intel·lectual de a més de refrescar el cos no contribuir al calfament del cap. Prudència que s’ha d’observar triant totes aquelles pacífiques i moderades ocupacions en els instants de lleure i en especial quan decidim fer relacions socials. Un exercici al qual s’ha d’acudir, siga en la tertúlia matinera o en la trobada d’una de les tantes festes patronals estiuenques anant predisposats a no escalfar més aquest ambient actual un pèl carregat d’acrituds i malhumors. Mesurarem el parlar i mostrarem una fisonomia optimista que convide a la cordial empatia. Això assegura acollida i distensió nerviosa.

Encara no fa massa temps un lloc de saludable relació era acudir al mercat de poble. Josep Pla, un enamorat d’aquests llocs tan vitals on les transaccions mercantils es fan amb la naturalitat d’uns ànims serens solia dir que és un hàbitat on es copsen les palpitacions del temps, ofereixen les llums i les ombres fugisseres de l’època. Tan encertada definició era visible al meu poble quan les diferents obres del carrer Ample de Sant Josep on està el mercat l’obligaven a un forçós trasllat a diferents indrets urbans. La rutina, condició indispensable per fer recognoscibles les formes de relació entre venedors i clientela es trastocava. Mai sabíem on es trobava la parada del salat, ni molt menys on els nostres proveïdors de la Vega Baixa havien plantat la taula de verdures. Perdíem el temps. Un fet de notable importància que lleva espai per a la pacient espera mentre es mira el gènere i es fa una xarrada. Considerades sempre les cues, siga a la pescateria, la barberia i el cas de les perruqueries de senyora com un lloc de generació d’opinió fallava el contacte humà. Vivint com ara es diu dins d’un temps on la informació passa per una mala salut mancava la riquesa, la matisació i el vigor cromàtic d’una conversa entre veïns.

Mentre totes aquestes coses van passant en la vida d’un poble com el meu la gent de sempre es fa major. La recomanable trobada on ens posem al dia de les nostres debilitats corporals, els remeis professionals o de medicina casolana que ens fan la il·lusió de que la cama tornarà a ser balladora i que les assumibles i petites ambicions encara les podrem dur a efecte troben dificultats de convivència. L’estiu, amb els avisos de precaució per no tenir torbes, deshidratació i allò que els antics metges solien dir “Insulto apoplegico”, camí directe al Tossalet Blanc bellíssim cementeri benisser, en res ajuden a que el personal puga fer bondat en la vida de carrer i es deslliure de les neurosis, carregue piles i torne a l’optimisme habitual.

Buscant en eixa teràpia anímica, tan barata com efectiva hi ha qui torna al mercat del dissabte en l’intent de trobar amb qui raonar, saludar als venedors i comprar un meló d’Alger dur al tacte i suau al mos. Possiblement aquesta gimnàstica corporal entre dins de les recomanacions sanitàries que amb tota la bona intenció del món ens aconsellen fer les autoritats. I en eixa actitud positiva ens posem el barret de palla, la sandàlia als peus i una lleugera vestimenta disposats a seguir les orientacions literàries de Josep Pla d’anar a mercat. Però la nostra contribució a fer factible una societat més oberta a la solidaritat practicant la trobada, la salutació, la pregunta sobre la família o el desitjar-nos un bon estiu no sempre es pot dur a terme. La climatologia ens és adversa. Falten els llocs de venda de sempre i pels missatges del mòbil les informacions del nostre cercle d’amistats suren entre les precaucions higièniques a tenir en compte a la nostra respectable edat i la mandra que provoquen unes temperatures que fan por. I en tal sintonia refranyera farem cas a la dita de “Ni sol d’estiu ni confiança en el que escriu”. Ni això ens deixa tenir aquest món que patim i a més a mi que em situa en mal lloc de tot el que els estic dient.