Benissa desperta sentiments

Quan Carmen Portillo va xapar ahir el sòl de Benissa va començar a recordar tot el que havia viscut 67 anys enrere quan l’atzar la va unir a Pepita Llopis, la seua “germana de guerra” amb qui va compartir tres anys de la seva vida. Ambdues van assegurar que a pesar de conviure quan només comptaven amb set anys d’edat s’han enrecordat l’una de l’altra durant tota la seua vida. Per aquesta raó les dues van complir ahir el somni que havien estat esperant des que es van separar.

Pepita des d’Alacant i Carmen des de Madrid van arribar de nou a Benissa, el poble que les va veure créixer juntes en temps difícils. El municipi les va rebre amb els braços oberts i va despertar sentiments històrics amb la visita de les dues amigues de la infantesa.

Fills, néts, germans… tots semblaven ja, després de tres dies de reunió, una sola família. Els més xicotets explicaven com les seues àvies els havien contat en un tall d’ocasions la història de la seua convivència durant la guerra. I les seues àvies estaven desvanides. Per fi les dues famílies estaven juntes en el poble que les va unir i tant Carmen com Pepita podien gaudir del dia que tant de temps havien estat esperant.

A la Casa de la vila els esperava el batle, Juan Bautista Roselló, que els va oferir una calorosa benvinguda. El batle va assegurar estar emocionat en haver triat les dues germanes de la guerra, el poble de Benissa per a despertar els sentiments que havien quedat enrere. Com a record material, Roselló va lliurar dues plaques a les protagonistes de la jornada perquè no obliden que a Benissa sempre seran ben rebudes.

El moment més emotiu del retrobament va tindre lloc a l’església de la Puríssima Xiqueta on es va celebrar una missa. Els intensos cants van fer que ni Pepita ni Carmen pogueren aguantar les llàgrimes.

Els mateixos carrers blancs, típics del poble pels quals van córrer i van jugar les dues xiquetes de la guerra, van veure ahir com les dues “germanes” van passejar una vegada més per les estretes calçades però aquesta vegada més alegres que mai. La gent, molt curiosa, es parava i els preguntava. Pepita saludava els veïns i els presentava Carmen molt orgullosa.

Després del passeig, per fi van arribar a la casa on van passar part de la infantesa, el número 40 del carrer Sant Joan. Els actuals propietaris van obrir les portes de sa casa perquè les dues pogueren recordar en cada racó els anys que allí van passar juntes.

Allí Carmen assegurava que aquells tres anys van ser els més feliços de la seua infància. I és que viure a Benissa durant la guerra li va permetre estar allunyada de les fams i continus bombardejos de Madrid, la seua ciutat natal.

Assegudes en un racó mostraven l’única prova del seu testimoniatge. Una foto en què apareixen Pepita, Carmen i el germà d’aquesta, ja mort. Retrat que va ser pres pel pare de Pepita qui tenia un laboratori fotogràfic a casa.

Les dues amigues de la infantesa van recordar que a més d’haver conviscut tres anys de xicotetes hi havien moltes altres coincidències en la seua vida com són el fet d’haver nascut el mateix dia del mateix mes i del mateix any, haver sigut les dues durant tota la seua vida modistes i el nombre de néts que té cadascuna, set. La trobada va finalitzar ahir amb un gran menjar al restaurant Cantó.

Hui les dues famílies se separaran una altra vegada encara que probablement no per molt de temps. Carmen i Pepita van assegurar estar pensant ja en una altra trobada.