Carmen Portillo, una refugiada madrilenya de la guerra del 36 a Benissa

Encara que Carmen Portillo no oblida els bombardejos de Madrid, les sirenes i el refugi en la cova del botiguer del carrer, el senyor Tomàs, afirma tindre «records preciosos en temps de guerra perquè vaig passar a Benissa els tres millors anys de la meua infància». Per a ella, pujar-se al tren amb els seus dos germans i viatjar fins la costa alacantina amb 7 anys va ser tota una aventura que va viure a casa de Pepita, amb els seus pares Pompilio i Catalina, «dues persones meravelloses, una família fabulosa i a Pepita jo la volia moltíssim. Ella diu que em recorda seriosa, però sóc molt alegre. Jo a ella la recorde menudeta, amb els ulls molt oberts. Tots els dies de la meua vida me n’he enrecordat».

Carmen apunta que tornar a Madrid va ser molt dur: «Després d’haver viscut en un lloc tan meravellós, en el camp, agafant els raïms per a fer panses, amb el sabor de les coques d’anxoves, vam tornar a Madrid i als pocs mesos mon pare, que era metalúrgic, va morir i ens vam haver de posar a treballar tots, jo amb 12 anys». La madrilenya lamenta de cor que afusellaren el pare de Pepita, «no es mereixia que el mataren, era un home boníssim», i té una il·lusió enorme posada en el dia 12: «Tinc moltíssimes ganes que ens vegem i espere que ens avinguem com a bons germans i seguim veient-nos amb freqüència perquè com tots estem ja jubilats podem gaudir un poc». Ja es consideren família i Carmen vol retornar-li a Pepita tot l’afecte que va viure a la seua llar: «Mai és tard i sempre és bonic. Per a mi és una alegria molt gran que ens retrobem».