Un llibre per a preservar la memòria

Tot va ocórrer al voltant d’un arròs al forn. Va ser a Benissa, on Bernat Capó va néixer, on viu i on s’ha convertit en font de memòria. Per això, quan Laura Soler va haver de plantejar-se elaborar el seu treball per a l’assignatura de Literatura Catalana Popular, dins de la carrera de Traducció i Interpretació, va dirigir els seus passos cap a aquest escriptor, convertit en el periodista en actiu de major edat, que va ser distingit la setmana passada amb la Medalla del Consell Valencià de Cultura com a benefactor del patrimoni valencià.

I d’ací va sorgir Conversa amb Bernat Capó, llibre que es presenta hui, a les 20.30h, a la Seu de la UA a Alacant, i que recull no sols la vida d’aquest escriptor sinó sobretot els costums i la cultura popular de la zona. “És un regal que m’ha fet la vida per tindre una discapacitat -assegura l’exregidora d’Alacant- perquè el treball consistia a recopilar refranys o llegendes típiques i transcriure-les, però el meu problema era que per a mi és molt difícil recórrer els pobles; llavors el meu professor, Joan Borja, em va proposar fer-li una entrevista oral i transcriure-la”.

A més, la publicació, que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament de Benissa, s’ha realitzat com a reconeixement i homenatge a Capó en el seu 85 aniversari. “Vam compartir un arròs al forn a Benissa i em va explicar coses de la seua vida, de son pare… vaig recollir la seua memòria des que era menut fins ara, també vam parlar dels costums, dels seus llibres que són un referent”, afirma respecte a Costumari valencià, que recull els articles publicats en INFORMACIÓ sobre tradicions i costums de la zona.

“Em sembla una font oral de saviesa i és una pena que això es perda”, afirma Laura Soler. “El meu paper ha sigut simplement donar-li forma i utilitzar l’alquímia de la paraula, una cosa que és senzilla perquè la paraula és d’algú que té molt a oferir i que és un comunicador nat”.

Per a Laura Soler és el seu primer llibre, una cosa “molt emocionant perquè és la meua primera criatura; per a mi va ser un repte important perquè és en Valencià i jo escric quasi sempre en Castellà amb un programa de reconeixement de veu i en aquest cas vaig haver de fer-ho a mà i vaig acabar amb una borsa de gel pel dolor”.

En el futur, no descarta seguir escrivint, “tot i que he d’acabar abans la tesi; cal seguir preparant-se perquè el 98% de dones amb discapacitat física no tenen treball i cal estar en l’altre 2%”.