Roses per als Himes, per Bernat Capó

El dia 14, d’aquest mateix mes de novembre, es compleix el 30 aniversari de la mort de Chester Himes, un dels grans autors de la novel·la negra, potser el més important dels escriptors afroamericans. Porte a col·lació l’efèmeride pel fet que el seu cos va ser soterrat al cementeri municipal de Benissa, el meu poble. La circumstància es va deure al fet que tant a Moraira, on es va produir el decés, ni a Teulada, on se situa el cementeri dels dos nuclis de població, existia una sala dedicada a dipòsit. Aquella freda vesprada tardorenca ens vam donar cita fins a sis periodistes de la premsa regional i corresponsals de periòdics d’àmbit nacional. Després, el silenci, immerescut, pel desconeixement de la personalitat de l’escriptor amb les úniques excepcions de les ofrenes florals de Lesley, la vídua i la meua pròpia amb les obligades absències per alguna malaltia.

Chester Himes havia nascut l’any 1909 a Jefferson City, de l’Estat de Missouri, en el si d’una modesta família de classe mitjana, de mare lluitadora i pare conformista. Va estudiar a l’Institut de Cleveland i a la Universitat de Columbia havent sigut expulsat d’ambdues institucions. Als 19 anys ja va conèixer els rigors de la vida carcerària, ja que havia de complir una condemna de 20 anys de privació de llibertat per un atracament a mà armada. Va ser a la presó on va descobrir la seua vena literària. L’avorriment, que el va portar a l’estudi i la lectura intensiva, a escriure, van ser els factors que van descobrir a l’autor que havia triat el tortuós camí de la delinqüència i va poder despertar gràcies a la literatura. L’any 1934 va escriure el seu primer relat, que va publicar una revista d’àmbit local fins a tal punt interessada en els seus escrits que va seguir demanant-li noves col·laboracions que es van succeir en el temps fins l’any 1945 en el qual va ser editada la seua primera novel·la titulada “Si crida deixa-lo anar”. En realitat, una realitat forçada per la intransigent censura va ser la que no va permetre la publicació de la primera obra per la temàtica transmesa, parlava, és clar, de la creixent homoxesualitat que havia anat guanyant espai en la societat nord-americana, tant en els camps cotoners o a les presons i per descomptat entre altres estaments socials i que l’autor va tractar no amb simpatia, però sí intentant justificar, comprenent la realitat d’un moviment social imparable. La prohibició es va mantindre durant anys i va ser ja en els seus primers temps de llibertat quan “Tirar la primera pedra” es va convertir en una obra a l’abast del lector que la va premiar amb el seu interès.

L’any 1956 es trasllada a París seguint la moda creada per escriptors i periodistes nord-americans que l’acullen amb veritable entusiasme, ja que, entre les seues files mai fins aleshores els autors de color havien format part d’un club tan selectiu. La conseqüència més notòria d’aquest temps parisenc és, per a Chester, el coneixement i les consegüents noces amb la britànica Lesley que seria la seua companya durant la resta de la seua vida i en la solitud eterna de la mort. A París, Chester va iniciar la sèrie que el faria famós, la que van protagonitzar Ataud Ed Johnson i Sepulturero Jones, que van portar al seu autor a integrar-se en el club de la novel·la negra –qualificada d’aquesta manera per la temàtica i no pel color de la pell dels seus autors– en el qual va arribar a ocupar un lloc preeminent. Sobre aquest tema, fem notar que la seua dona sempre va defensar la gran varietat temàtica de l’obra de Chester Himes en general, destacant entre tan nombrosa producció l’obra “Cotó a Harlem”, portada al cinema i traduïda a l’espanyol i al català. En aquest segon idioma es publiquen fins a cinc novel·les de la parella de detectius sui generis, que es guanyen el favor del públic lector i proporcionant al matrimoni Himes una situació de comoditat econòmica que els permet traslladar-se a Alacant per un temps i a Moraira per a la resta de les seues vides. La mort els ha unit al cementiri de Benissa on mai li ha faltat la seua rosa roja a Chester Himes al llarg de trenta anys i últimament a Lesley la puresa d’una rosa blanca.