Seguint el rastre de Chester Himes

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari EL PAIS el 27 de juliol de 2009:

El 13 de novembre de 1984 amb prou feines dotze persones van acudir al cementeri de Benissa al soterrament de l’escriptor nord-americà Chester Himes, que des de 1969 havia viscut a la propera platja de Moraira (Teulada). A més de la seua dona, Lesley, només estaven el seu metge, alguns veïns, l’escriptor Bernat Capó i el llavors batle de Teulada, Miguel Martínez Llobell. Vint-i-cinc anys després, i quan es compleix el primer centenari del naixement de Himes, Teulada s’ha decidit a reparar la imatge d’aquell minso festeig fúnebre i homenatjar a un dels autors amb més personalitat -i de prosa més descarnada- de la novel·la negra.

Els diversos actes institucionals que commemoraran ambdues efemèrides semblen una excusa idònia per a rastrejar els motius pels quals Himes, després d’una vida turbulenta plena d’excessos i escàndols, va triar una adormida platja d’un país que encara vivia sota una dictadura per passar els últims anys de la seua vida i escriure les seues memòries. Amb la finalitat de desvetllar aquest enigma, fins a Teulada s’ha desplaçat el professor de la Universitat d’Atlanta Lawrence P. Jackson, que es proposa escriure una nova biografia de Himes i ha mantingut algunes entrevistes amb la seua vídua, Lesley, que encara resideix a Benitatxell.

Aquesta anglesa blanca de trets delicats que en l’actualitat té 81 anys i cuida amb zel de l’herència literària de Himes, va ser la que va convèncer el seu marit per traslladar-se a Moraira en 1969 i culminar allí l’exili que l’escriptor havia iniciat anys abans per escapar de la persecució racista i social que patia al seu país natal. “Els americans blancs ens han deixat als negres sense res en què creure”, opinava *imes. La seua obra denuncia l’estigma que suposava haver nascut negre a Estats Units: “Himes pertanyia a la tercera generació posterior a l’esclavitud”, ha recordat Jackson.

Ni tan sols a la urbanització de Pla de Mar de Moraira des de la qual contemplava el Penyal d’Ifac, l’escriptor va poder veure’s lliure de la xacra de desencantament i desarrelament que va marcar la seua vida. Als anys vint, Himes va compaginar diversos oficis amb els seus estudis de la Universitat de Columbus, de la qual va ser expulsat després d’una detenció per robatori. En 1928 va ser condemnat a 20 anys de presó per atracament a mà armada. A la presó va llegir a Dashiell Hammett i va començar a escriure relats. Va eixir en llibertat en 1935 i en 1945 va publicar la seua primera novel·la, Si grita, déjalo ir, en la qual una dona blanca acusa de violació un negre al qual en realitat desitja. Va tindre èxit però va perdre una beca després que un membre del jurat “sentira nàusees” amb la seua lectura.

Himes mai va tornar a patir problemes de diners i va poder viure del que escrivia, però va ser ja un maleït. La seua forma d’abordar sense embuts els abusos de poder, la hipocresia del sistema social, el sexe, les violacions i la misèria dels barris pobres americans li va valdre la condemna de la conservadora societat nord-americana de postguerra, que el va massacrar amb la censura en Por el pasado llorarás, novel·la autobiogràfica en què va aportar una visió tolerant de l’homosexualitat a la presó. “Viure a Amèrica no et converteix en americà”, va dir Himes amb laconisme mentre emprenia una llarga diàspora que el va conduir primer a França el 1956, on es faria mundialment famós amb una sèrie de novel·les policíaques protagonitzades per Sepulturero Jones i Ataud Johnson, noms que adonen del descarnat cinisme sense concessions amb el qual va abordar els hiverns gelats i les olors que produeixen nàusea del Harlem novaiorqués. A França, on anys abans altres escriptors americans com Hemingway havien estat “molt pobres però molt feliços”, Himes, que no era pobre, tampoc va ser feliç: “Sense l’adversitat, haguera sigut un escriptor molt millor”. El 1969 se’n va anar amb Lesley a Moraira. En aquella societat encara infantil i conservadora després de dècades de tenebra franquista, pocs podien imaginar que aquell senyor negre, ric i aparentment discret havia creat una obra literària tan estripada. Els més vells del lloc, això sí, el recorden com algú molt malalt: a partir de 1976 va començar a patir paràlisi i Parkinson que el van prostrar els set últims anys de la seua vida en una cadira de rodes. Així, fins aquell matí de 1984 en què només dotze persones van ser al cementeri.

Mentre prepara per a novembre unes jornades culturals sobre el novel·lista organitzades per la Universitat d’Alacant, Moraira recupera ara a Himes de l’oblit per fer el que tots els pobles del món somien: associar el seu nom al d’un escriptor mundial.