La imprevisió urbanística passa factura a Xàbia

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari EL PAÍS el 7 de setembre de 2009:

La localitat de Xàbia, el Cap de la Nao, els seus penya-segats i cales ofereixen una magnífica oportunitat de negoci al sector immobiliari, que va començar a principis dels setanta quan van començar a edificar-se primer centenars i després milers de xalets (alguns gairebé penjats dels cingles). Es va edificar de pressa, sense quasi infraestructures i dotacions. A més, posteriorment no s’han modernitzat. La xarxa d’aigua no s’ha tocat en quatre dècades, per citar un exemple de la falta d’atenció als serveis necessaris per a les urbanitzacions. Així, la imprevisió urbanística d’aquells anys ha quedat palesa aquesta setmana passada, en què 2.000 habitatges es van quedar sense aigua potable perquè les velles conduccions ja no suporten tanta demanda. El trencament d’una canonada per una obra d’un veí va provocar una de les pitjors crisis de proveïment d’aigua en la història de Xàbia.

Fonts de l’Ajuntament, que admet haver-se sentit “desbordat” pel malestar de veïns que durant dies es van proveir amb camions cisterna, creuen que la situació pot repetir-se. I afegeixen que els futurs problemes no només estaran en l’aigua: “Aquesta zona és un autèntic polvorí sanitari, amb fosses sèptiques mal construïdes que contaminen la mar”, assenyala un tècnic, que afegeix que l’etapa de creixement dels anys setanta “és un exemple de com no ha de construir-se: van arribar a instal·lar-se depuradores als barrancs, ningú va pensar en les zones verdes, no hi havia il·luminació pública… En uns pocs anys es va construir el que va haver de fer-se en trenta oferint-se xalets de luxe que emmalaltien de dotacions”. Les conseqüències es paguen ara.

Als seixanta, Xàbia va créixer de forma diferent. Es va nodrir sobretot de turistes anglesos, de la metròpolis i de les colònies que l’Imperi Britànic anava perdent, que van veure en el paisatge de Xàbia un substitutiu del paradís perdut. Es van alçar luxoses urbanitzacions com la del Tossalet, construïdes per una promotora que planificava xalets en parcel·les de 700 metres quadrats que havien de deixar el 70% del sòl per a zona verda. Excepte casos aïllats, es va respectar el paisatge.

Però als setanta, la devaluació de la lliura va portar la crisi del turisme britànic, que va ser substituït per l’alemany. També va canviar la forma de construir a Xàbia. La primera promotora que va viatjar a Alemanya va ser VAPF, fundada a Benissa pocs anys abans, per vendre als clients alemanys xalets a la nova urbanització de Balcón al Mar i després en Mar Azul o la Barraca. Totes elles es van quedar sense aigua la setmana passada, la qual cosa ha posat de manifest la precarietat de la xarxa feta als setanta.

VAPF va ser l’empresa que a partir de 1975 va edificar el Puig Llorença de Benitatxell al límit del Cap de la Nao, on encara hui desenvolupa una urbanització sense precedents a la resta de la costa valenciana, la de Cumbres del Sol, un laberint ple de gom a gom de xalets que va comptar amb el beneplàcit dels planejaments urbanístics d’aquest municipi. A Xàbia, VAPF tampoc ho va tindre difícil: en 1965 es va aprovar un PGOU caracteritzat pel seu fort desenvolupisme i que preveia una població final de 218.000 habitants quan el poble només en tenia 6.000. El PGOU de 1990 era més modest: es conformava amb 153.000 veïns.