Adéu al ‘paradís’ valencià

Pel seu interés reproduïm aquest article publicat al diari català EL PERIÓDICO el dia 18 de desembre de 2005:

Van arribar de turistes i van acabar comprant una caseta i un terreny vora el mar. Per a uns altres era el premi després de la jubilació: tenien bones pensions per al nivell de preus espanyol i van abandonar l’Europa del nord amb la idea de disfrutar del sol, la platja i la tranquil·litat del País Valencià. Es pensaven que vivien al jardí de l’Edèn, però aviat van aprendre la vella lliçó. Que també allà hi ha perills, com el desgavell urbanístic de què són víctimes i que la Unió Europea pretén ara frenar obligant la Generalitat valenciana a canviar la llei.

Marie Santoro i el seu marit es van gastar els estalvis en una casa buida a Benissa que van convertir en el seu paradís. Deu anys després temen “perdre-ho tot a mans de gestors urbanístics cobdiciosos” que els exigeixen que renunciïn al 70% del terreny i es facin càrrec d’una part de les despeses d’urbanització.

Quan van tenir coneixement del projecte per internet, ningú els ho havia notificat encara oficialment. Frederick i Andrea Birklen van rebre un “ultimàtum” del promotor perquè cedissin 1.000 dels 2.500 metres de la seva parcel.la i paguessin 44.000 euros per noves infraestructures que no necessiten. Mar- tha Keynes viu en una casa rural restaurada. “A part de perdre terreny i a sobre pagar per ell, van demolir part de la nostra terrassa i l’entrada del garatge”, explica “trista i indefensa” davant “el paradís perdut”.

El matrimoni de jubilats Walstein espera el dia que les màquines introdueixin una carretera entre casa seva i la piscina, a Dénia. “La rotonda ocuparà mig jardí i el promotor ens ha demanat 150.000 euros per endavant que no tenim”, diuen amb un somriure amarg davant la perspectiva d'”haver de tornar a Alemanya”.

Paloma Hoffman, representant a Benissa d’Abusos Urbanístics No (AUN), col.lectiu que ha promogut amb 15.000 denúncies la intervenció de la Unió Europea en el desastre immobiliari del País Valencià, creu que “a València el dret de propietat no es respecta i l’interès públic és tan elàstic que pot significar un hospital o un camp de golf”.

L’advocat d’AUN, Jaume Sendra, parla de “trencament de l’Estat de dret” perquè “el poder s’ha imposat a la llei i el dret no ha pogut limitar el poder”, en referència a la norma impugnada. Això va obligar, segons Sendra, a anar a instàncies superiors com el Tribunal de Drets Humans. “No només s’ha de corregir la llei, sinó indemnitzar els afectats”, exigeix l’advocat.

La febre del totxo

Arran de la febre del totxo han sorgit tota mena d’empreses faraòniques que, segons càlculs del Col.legi d’Arquitectes, implicarien multiplicar per tres la població en deu anys, si s’aprovessin tots els plans i s’ocupessin els cinc milions de cases potencials. N’hi ha a gairebé tots els municipis. Cinc pobles de la comarca de la Marina Alta (Sagra, Sanet i els Negrals, Tormos, el Ràfol d’Almúnia i Benimeli), que sumen 2.100 habitants, passarien a 25.000, si es construeixen les 9.000 vivendes previstes. L’exemple és Torrevella, que en quatre anys ha crescut de 51.000 a 95.000 habitants.

Enric Climent, vicepresident d’AUN, adverteix dels perills, perquè “a la Marina hi ha urbanitzacions en què els habitants tenen permís d’armes per defensar-se de segrestos i atracaments” de les màfies. L’any 2000, a Torrevella hi va haver 20 vegades més assassinats per habitant que a Madrid.

A més a més dels constructors, entre els beneficiats per aquest boom immobiliari hi ha els propietaris de sòl no urbanitzable. A la costa castellonenca s’arriben a pagar 350.000 euros per la dotzena part d’una hectàrea. “Arriben pagesos amb un xec per ingressar. N’hi ha que passen del milió d’euros i no saben què fer amb tants diners”, explica un empleat de banca de Borriana, que recorda el cas d’un paleta que “el primer que va fer va ser comprar-se un Mercedes dels cars i l’endemà el va aparcar davant de l’obra i va seguir treballant. Com si li hagués tocat la loteria”.
Que els ha caigut la grossa ho pensen també molts veïns de Cabanes, al costat d’Orpesa. Són propietaris dels 20 milions de metres quadrats de terra erma però d’alt valor ecològic previstos per ampliar Marina d’Or. El PP i els socialistes han votat a favor del pla que preveu 50.000 vivendes en el que serà, si es porta a terme, el centre turístic més gran d’Europa. Només s’hi oposen els que tenen una casa amb poc terreny. Com en el cas dels estrangers residents, perden el domicili i reben molt poca cosa a canvi.

Els constructors s’han convertit en protagonistes de la vida econòmica i social. Mentre que la indústria tradicional (joguina, tèxtil, calçat) cedeix davant de la competència asiàtica, grans fortunes sorgeixen com a gratacels. El promotor Bautista Soler pot gastar més de 60 milions d’euros per aconseguir el control del València Club de Futbol, una entitat en fallida tècnica. Perquè la inversió sigui rendible, Soler planteja requalificar l’estadi i la ciutat esportiva, amb el beneplàcit i la generositat requalificadora de les autoritats. Però la peça clau de l’operació és el trasllat dels camps d’entrenament a Porxinos, un altre paratge natural no urbanitzable, on a més de gespa s’hi plantaran fonaments per a milers de vivendes.

La Unió Europea adverteix de les possibles conseqüències ambientals. Al mig hi ha el debat sobre l’aigua i la falta de garanties de proveïment per a tantes cases amb piscina i el centenar de camps de golf previstos. L’ultimàtum de Brussel.les per canviar les lleis i la petició d’una moratòria constructora arriba quan la maquinària de posar totxos funciona a ple rendiment, i l’economia valenciana va pujada en bona part dalt d’aquesta locomotora. S’haurà de veure què passa si hi ha una frenada.