Llibres i gent jove; per Joan Josep Cardona

La gent jove de casa, tal com fan els corresponents d’altres llars, ha començat el curs acadèmic. La casualitat fa que l’inicien amb dos realitats afegides. La vaga dels docents sense tancar i els resultats del famós informe PISA, són dos notícies que no conviden a l’optimisme. Són dos assumptes que afecten les condicions professionals i materials del professorat i a la pèssima qualificació que obtenen els nostres estudiants. Sobre temes tan candents s’han pronunciat aquests dies diversos especialistes amb articles d’opinió que no ens han deixat indiferents. Entre ells destaque el publicat per Carlos Zanón (Esfuérzate como yo, chaval). Contràriament a deixar el debat en aquests dos punts ens interroga als adults si som nosaltres els que hem ubicat en la societat la cultura de la indolència, no llegir, no contrastar criteri i tancar-nos en la personal bombolla aïllant amb la comoditat perquè siguen altres qui ens traguen les faves del foc. Són visibles aquestes passivitats percebent-se en la defecció de comportaments, abans tan solidaris i enriquidors, i ara tan apàtics, com per exemple quan a la notícia de la mort d’un veí enviem el condol via “whashapp” o unes línies en les xarxes socials i no estem presents en el funeral acompanyant físicament als familiars. Val també quan, des de casa, vivim una sessió del plenari municipal i ens estalviem la molèstia de fer preguntes directes als nostres representants sobre problemes reals que toquen al comú, i després arreglem el món en la barra del bar. Res dic d’anar a la llibreria a comprar la premsa si amb un simple tic la pantalla del mòbil ens ofereix un ventall de xafarderia. Valdria també l’oblidada visita als amics que ens necessiten quan ho podem fer per videoconferència. En síntesi la pantalla del mòbil i la consulta sempre breu a qualsevol tema que ens preocupa ens estalvia l’esforç del contacte personal, la riquesa dels contrastos i l’enriquiment de, com dia el recordat mestre Don Juan Garcia “entender las cosas por uno mismo”.

Preocupat si tal davallada de coneixements afectava els meus nets li he mostrat l’article de Zanón a la meua neta Carla. L’ha llegit i li he demanat si ho entenia i si podia traure conclusions. Afirmativament ho entenia i trau deduccions interessants. ¡¡“Misa caballeros”!! , que solien dir els antics quan les coses tenien èxit. I ve per quan Carla respon als hàbits propis de la seva generació, però entén què és la serietat i compromís dels seus deures i obligacions. No s’ha perdut cap festa del rodal i no ha parat en torreta en tot l’estiu. Comprenc com són eixos aplecs, però no oculto que la cita llatina de “faber est suae quisque fortunae” ens indica que cascú sap on està i què cal fer d’acord amb la seva bona o mala formació. I precisament en la formació, que no en la informació insubstancial, tenim una bona part del problema del qual venim tractant.

No escapa a la meva percepció de la realitat educativa que la família és també còmplice d’aquesta reculada de formació de la gent jove. No es tracta aquí de fer la moralina, sinó de copsar com ens hem deixat per la indiferència general quan se’ns avisava un canvi tan radical on els valors tradicionals anaven perdent pes front a l’inconsciència de deixar-nos portar pel corrent. I no seria per la manca d’oportunitats que hem tingut en les nostres mans per valorar, per exemple, en el cas del meu poble, com en cinquanta anys hem aconseguit amb dos col·legis moderns, un institut de gran capacitat, la Seu Universitària i altres centres de formació no veure un esforç per posar al nostre abast un interès per conrear l’intel·lecte. Però tan transcendents conquestes sempre tindran confrontades les molt importants inversions en allò que és lúdic i de cultura física, que no dic no siguen necessàries per a socialitzar i integrar, però al ser més agraïdes i populars fan pensar als polítics en la seva eficàcia clientelar. I en tal sentit de rendiment els locals destinats al cultiu de la “mens sana” mancats de pressupost, de personal i de voluntat política són com les closques de cargol buides que trobem pels bancals. Ni il·lusió, ni projectes ni recursos en una àrea que, a la vista del que venim dient ens posa a Benissa, i a tot el país a la cua de la comprensió del què llegim i el què calculem.

ivim uns temps on sembla que com el naufragi del Titànic ens aboquem a l’hecatombe de la nostra civilització amb una copa de cava a la mà. I si de llibres estem parlant recordem el “vae victis” que cita Titus Livi quan, vençuts els romans pels gots perderen els tresors del Capitoli a excepció,- donem gràcies a que la gent ben pensant salvà les “sacres”-, és a dir els llibres sagrats. Aquí entre nosaltres no passaria res. Ningú sap on estan.