Llibres i tablets; per Joan Josep Cardona

L’informe PIRLS 2021, acrònim de l’Estudi Internacional de Progrés i Comprensió Lectora, alerta que l’estat espanyol ha baixat 15 punts des de la darrera revisió feta en l’any 2016. Ens situem en els darrers llocs a nivell europeu. Suècia, exemple de bona praxi en polítiques educatives ha examinat la seva situació. Fou el primer país a introduir en les aules els ordinadors portàtils. Considerava que davant l’avanç imparable de les noves tecnologies els llibres en format de paper acabarien per desaparéixer. L’agilitat de resposta, immediatesa i comoditat que ofereix la informàtica superen la immobilitat i lentitud d’una pàgina impresa. Eixa era la percepció. La realitat els ha demostrat que les noves generacions han perdut la capacitat d’entendre el que llegeixen i el retrocés en la correcta redacció d’un text ha baixat de forma alarmant. La comunitat educativa sueca ha decidit tornar al format en llibre de paper. Obviem de passada els problemes derivats de l’aïllament de la recent epidèmia gripal que fomentaren la telemàtica. No hi havia altre remei.

Baixem a la nostra realitat més immediata. Les meues nétes i nets comparteixen la seva formació utilitzant alternativament el llibre de text i la tableta. Observe que el seu nivell de formació és infinitament superior al que jo tenia en el meu batxillerat. S’apliquen a les dos modalitats i són bons estudiants. No obstant quan han de fer comentari de lectura s’han d’esforçar més del convenient. Els professionals de la docència de casa comenten que als tres minuts de lectura la seva capacitat d’atenció baixa. Es fatiguen. Pel contrari em diuen que són creatius i quan treballen en projecte pugen en rendiment. Un eslògan que he vist en una televisió catalana parla que en contra de memoritzar és més saludable en l’aprenentatge utilitzar programes a construir en comú. El vell consell de “ensenyar agradant”. Eixa és la situació. D’acord, però anem endarrerint en comprensió lectora. És a dir: que tenim problemes per “entendre les coses per un mateix”. Un autèntic perill que ens posa inermes davant les denominades “fake news” (informació falsa). Atenció a la paraula.

Persistir en l’intent de divulgar el pensament en la solidesa i perpetuïtat que dóna un llibre sempre ha estat complicat. Exigeix concentració i claredat. No sempre s’aconsegueix i l’escriptor pot tenir pànic quan sospita que està davant de la “pàgina en blanc”. És el sinònim de que no té inspiració. I seguint el fil del què els comente de la poca gana de llegir, el deuríem revertir a que és el lector qui sent terror davant un text. Qualsevol article d’opinió que supere les cinc-centes paraules ja té dificultats de comptar amb l’atenció del lector. Traslladem això al primer estadi de formació d’una persona, infància i joventut, i ja em diran si una imatge gràfica no supera en interès a una informació escrita. Quan el futur premi de literatura, Nuecio Ordine, està diguent que la literatura és necessària per a fomentar l’enteniment i compassió entre les persones ja obrim el camí a què la renúncia personal a la lectura i la passivitat de la política educadora i, com no l’exemple que individualment donem amorrats a tothora al mòbil donen per a ser optimistes. No escrivim ni llegim. Simplement xafardegem sense elaborar allò que solíem dir “sentències”. Es a dir: solidesa i perpetuïtat.

Existeix una literatura coneguda com a “correspondència” que ha donat títols d’indubtable mèrit i que no fa massa anys divulgà la intimitat d’autors de la nostra terra com les conegudes cartes creuades entre Josep Pla i Joan Fuster. Una intimitat que a diferència dels “e/mails” ja podien ser elevades a la categoria de llibre. Són textos sense possibilitat d’esmenar errors esborrats fàcilment amb un simple prémer un botó. És allò conegut pels antics com “scriptum manet scriptum”. Lletres casi picades sobre marbre. Meditades i pensades per a un destinatari suficientment capacitat per copsar el què volen dir. I, per contradictori que siga, l’increment de llibres publicats augmenta cada vegada més. És la sublimació de la nostra necessitat de relació humana que, insatisfeta per una actual societat plena de preses, angoixes i crisis existencials no troba qui l’escolte, i, per tant escriu. I aquestes coses de la interpretació solen ser qüestions que ens fan recordar al bon vicari mossèn Josep Crespo, dit el “Frare la vaca” que acabava la seva conversació amb la frase feta de “Comprens, fi?”, conscient, dins de les seves pobres llums intel·lectuals, de si havien entès que unes coses són les figues i les altres les llanternes.