Les escultures del temps

Pel seu interés reproduím aquesta notícia apareguda al diari LA VERDAD el 30 de novembre de 2008:

Com els bons vins o els grans projectes, l’art necessita temps per a arribar a la seua plenitud i enriquir de la millor forma possible el públic. Quico Torres, escultor de referència natural de Benissa, ho sap bé i no erra quan assegura que “l’artista té un temps” i que “ha d’aprendre a crear, a ser artista”.

El seu mestre, Salvador Soria, ja li va explicar que “allò important és seguir treballant, que els reconeixements que hagen d’arribar ja vindran”. Torres s’ha lliurat en cos i ànima a la creació artística sense presses, sense competir, respectant els altres i delectant-se en el que més li agrada: l’art i la seua família. I així, fruit d’aquesta tasca, tal com va predir el seu mentor, van anar arribant els molts honors que ha recollit al llarg de la seua carrera.

En aquest any, amb el qual arriba al 25 aniversari de la seua brillant trajectòria professional, els ajuntaments de Dénia, la ciutat on va néixer com a artista, i de Benissa, la que el va rebre al món, van organitzar una gran exposició com a homenatge.

Més de 60 peces componien aquesta mostra que es va clausurar fa tot just una setmana i per la qual, només a Benissa, han passat més de 1.800 persones. L’exhibició incloïa, a més, la creació d’un catàleg que incorpora la totalitat de la seua obra, però Torres destaca, ja que el va emocionar, les classes que l’artista va impartir als joves del poble -entre els quals s’incloïa la seua filla major-, així com el suport d’amics, veïns i professionals de totes les àrees de la cultura, motius pels quals declarava sentir-se “un privilegiat en poder fer el que més m’agrada i compartir-lo amb els altres”.

Progressió i valor

Tant l’exposició de Dénia com la de Benissa, que l’artista ha dedicat als seus pares, es dividia en dues parts: una dedicada al primer tram de la seua carrera en què els principals materials eren la pedra i la fusta, i la natura la font d’inspiració per les seues formes sinuoses i els buits; i una segona més centrada en l’arquitectura urbana i l’enginyeria, creada a partir de ferro i formigó. La progressió cap a noves formes a través de les quals expressar-se resulta evident, alhora que el buit es mostra com a principal punt de continuïtat.

“Lluite per avançar en la meua obra. L’artista ha de ser valent, no pot bloquejar-se en una idea si existeix una altra necessitat plàstica perquè serà bo per a ell i per al públic sense preocupar-se del que es diga i sense enganyar mai a l’art”, afirma l’escultor de Benissa.

I és que, com Quico Torres explica, “no busque l’art, sinó que aquest em troba i m’atrapa”. Certament, la professió va néixer de forma gairebé casual. “Em trobava fent el servei militar -manifesta- quan, una nit de guàrdia, vaig començar a tallar amb una navalla un tros de fusta. A a meua tornada, em vaig decidir a presentar la peça a un concurs d’escultura a Dénia. I el vaig guanyar, així que, amb el suport incondicional dels meus pares, em vaig matricular a l’escola d’Arts i Oficis de València perquè vaig entendre que jo tenia una idea dins de mi però que, primer, havia d’aprendre dels que saben per a traduir aquest pensament”.

Aquest any es tanca, doncs, de forma especial per a l’escultor i el que està a punt de començar ja ve carregat de projectes. A l’abril, Calp acollirà una important mostra i Altea també es prepara per a rebre l’artista, mentre que el nom de Gandia se cita per a l’any 2010.

Però si Quico Torres poguera demanar un desig, triaria sense dubtar-lo realitzar una exposició a la llotja del peix d’Alacant, dedicada al seu amic i artista ja mort Christian Franco (Alacant,1971-2003): “Seria fantàstic poder fer-li un homenatge a la meua terra”, diu.

I com la vida li ha ensenyat, lluitarà per això “sense pressa, tot al seu temps”. I segur que arribarà.