Miguel Moncho; per Joan Josep Cardona

Hi ha pobles on la seva gent espontàniament es posa a cantar. Pot ser una boda o un dinar d’amics el motiu perquè qualsevol dels assistents inicie unes notes. A tall seguit d’eixe impulsiu invitatori la resta dels presents, fent-li costat, llancen al vent cançons d’aire antic. Sembla tot com un acte de donar gràcies que confirma sentir-se part d’una comunitat humana que ha tingut ocasió de reunir-se i exterioritza el seu sentit de pertinença. Han vist fer eixa ofrena musical als seus pares amb tanta naturalitat i insistència que per força ha format un corpus musical popular de valuosa riquesa etnogràfica. Benissa, molt diferent en eixa estètica de naturalitat i de fàcil creativitat, és molt refractària a la improvisació. Precisa lluir l’art musical dins de les regles d’un pentagrama, amb una persona destra en la direcció i procurant un escenari seriós i d’oïda afinada. Al llarg de la seva història com a poble ha fet pujar una tradició musical orfeonista o bandística molt acreditada compartida amb individuals i selectes veus que pel seu compte han deixat una estela de recordada i justa fama.

Miguel Moncho Bertomeu, fidel a eixa forma d’entendre la música, l’ha viscuda al llarg de la seva vida de forma conscient aplicant-se’n amb rigor i exigència i amb l’orgull de formar part de la llarga cadena de persones que ens han portat als dies presents a sentir-se justament envanits de la qualitat de la Coral Benissenca o la Banda de música. En les dos agrupacions formà part i en les dos fou un ferm puntal, tot ajudant al grau d’excel·lència, característica essencial d’eixa precisió i de respecte que s’exhibeix en totes les seves actuacions.

Els seus estudis s’iniciaren en l’acadèmia de la banda de música en aquells temps de pobresa absoluta on es salvava la situació per la pura afecció, i mai més ben dit, per amor a l’art. Rebé les lliçons del mestre Bertomeu amb tant d’aprofitament que revalidà estudis en el conservatori de València. Una base musical que li serví per a ser un dels millors intèrprets de flauta de la banda, i, eventualment professor de l’escola de música. Vivint aquelles precarietats de la banda amb la tristesa de la seva circumstancial desaparició, resistí la breu etapa creant amb el mestre Bertomeu una coral parroquial que posteriorment dirigí. Essent aquesta especialitat musical on segurament es trobava més identificat ajudà a crear l’actual Coral Benissenca. Dotat d’una modulada veu de tenor lleuger alhora que solista dirigia els assaigs d’eixa corda amb encert i al gust dels mestres Artal, Ciudad i Santacreu que sempre el tingueren en gran estima. Seguí en la formació fins que les seves facultats físiques i l’edat l’impedien expressar la seva exigència i amor per la música ben executada.

Ja retirat de la seva passió artística vivia els seus dies amb la pacífica passejada pels racons més íntims del poble o prenent seient a un banc de la Glorieta. Allí consumint un etern cigarret, saludant als coneguts i mirant la pròxima silueta de la basílica on tantes vegades havia cantat anava fent camí cap a l’eternitat, qui sap si enyorant al seu amic Frau, company de corda, tenor de mèrit qui segurament el rebrà cantant el “Cantique de Jean Racine”, tant ple de pau i serena esperança. Compartirà el duet amb Pepe El Largo, per quan es necessita una veu de baix profund tan oportuna perquè l’estrofa de “tot l’enfer fui au son de ta voix” tinga aquell efecte d’estimulant coratge per als que compartirem amb Moncho treballs i anhels de progrés i seguir recordant-lo amb l’amor a la música enaltint amb ella a la gent i la terra de la nostra pàtria comuna.