Tots contra el foc?; per Ivan Redondo

No hi ha serps d’estiu ni agenda ideològica que valguen per a explicar aquest món en flames. Tots a l’espera de les conseqüències de la cimera d’Alaska per al futur d’Ucraïna i la mateixa UE, i ningú contra el foc. Consolidant-se la rasant autoritària: a cada hectàrea cremada, més erosió en la confiança de les institucions. El silenci electoral del 2025 està il·luminant el factor autoritari, de la mateixa manera que el silenci electoral del 2013 va il·luminar el factor plurinacional, que no sols remetia a la necessària resolució de la convivència a Espanya a través de l’acord, sinó a la ruptura amb l’exercici del poder del bipartidisme, que fa una dècada s’explicava perquè els ciutadans votàvem electes i no triats.

Aquesta dicotomia –els incendis ho han deixat vitri– continua sense resoldre’s, perquè el polític electe es comporta com un polític triat i entén el poder com la llicència per al cabdillatge. Són molts els exemples que, en aquesta permanent batalla sense enginy pel relat, venen a reforçar aquesta cultura política que acaba com ja sabem: amb una puntada en el tauler perquè tot canvie. La inversió ètica i moral està sent comuna en tots els capitalismes occidentals. Combatre-la no sols concerneix al polític electe, que ha de revalidar-se dia a dia, sinó a tots els lideratges socials a Espanya la deslegitimació dels quals vindrà després.

Als nostres representants, en definitiva, els falta concreció estratègica i humilitat real. La foguera Espanya ens acosta, novament, al país que som, hui, ací i ara, que dista molt del qual ens creiem ser, com quan la dana del fatídic 29 d’octubre. Llavors com ara, el nostre xassís institucional s’ha quedat a la intempèrie perquè abans l’aigua i hui el foc devasten vides, pobles i paisatges com la guerra d’Ucraïna, però també s’emporten per davant les seguretats que un Estat, com Espanya, ha de garantir als quasi 50 milions que som. A tots. Per a què, sinó, tenim un Estat?

Al nostre país no hi ha un ordre territorial prestigiat que done seguretats, perquè l’ordre territorial vigent, l’antany fulgurant Estat de les Autonomies, va quedar desprestigiat al mateix temps que la caiguda del bipartidisme i l’auge del procés. Des de llavors aquesta Espanya multinivell és pastura de l’animadversió política, no sols per les disputes territorials, que també, sinó per la gestió de les grans crisis com estem veient en l’últim any. Un país en flames que aquests dies no va de finançament singular o de repartiment de menors no acompanyats, que ja per si mateix són símptomes que això no acaba de funcionar, sinó que en aquests moments en què els incendis travessen fronteres autonòmiques, va de que no som capaços que l’ordre territorial funcione amb mitjans suficients per a garantir que el foc no s’emporte per davant vides i paisatges, donant així estabilitat. L’ajuda no es demana, s’ofereix des del minut u. I es repeteix aquest oferiment i una vegada i una altra sense parar.

El malestar no para de fermentar. Des de Jumilla als incendis acumulant energia. Per als del relat sembla que són simples serps d’estiu a l’espera de la tardor calenta, però el comú dels mortals sap que el món no agafa vacances ni a l’agost, com es pot veure amb Trump i Putin a Alaska negociant i desplegant una nova cartografia autoritària. La immigració a propòsit de Jumilla, les seguretats pels incendis o la falta d’habitatge, que és el problema número dos després de la política, penetren en les nostres ments. Agost no ens ha donat treva, fins al punt que la Fundació Hasan II, en nom del Marroc, ha decidit enviar un missatge clar a la nostra opinió pública condemnant els atacs islamòfobes.

Tots aquests assumptes xafen de ple tècnicament la guerra cognitiva, que és una altra derivada d’aquest món en flames, dirigida a les nostres pors com a país. Resulta massa tendre entre flames recordar al Serrat dels 90 amb aquell hit “Tots contra el foc. Tu ho pots evitar” per a previndre els incendis forestals. La guerra psicològica, que va de la neurosi actual a la psicosi futura, és la base principal hui de la comunicació política. Si connecten la televisió o les xarxes socials, si escolten la ràdio, veuran que la seqüència és pesada i permanent: uns volen tindre la raó tota l’estona, mentre uns altres es queden els vots. Tots tiren més gasolina.

Pel seu interés hem reproduït aquesta notícia apareguda el 18 d’agost de 2025 al diari La Vanguardia.