En el meu anterior escrit establia com a necessaris uns nous pactes d’estat com a única eixida de la greu crisi per la qual estem travessant, si recordeu ja en els pactes de la Moncloa els sindicats no van col·laborar en excés. Doncs bé, sembla que aquesta vegada i després d’anys d’inactivitat i inoperància, el més que probable proper govern popular els està apropant perillosament a aquella actitud . No hem après res? La societat espanyola està massa acomodada? Som conscient de la realitat que existeix en les nostres administracions autonòmiques, provincials i locals?
Aquestes últimes setmanes hem vist com des de diferents administracions autonòmiques, Castella-la Manxa, Extremadura, Comunitat de Madrid, Catalunya, Comunitat Valenciana… es dissenyen estrictes règims d’aprimament amb la finalitat d’alleugerir l’alt nivell de despesa d’aquestes administracions. Aquestes accions no haurien de ser estranyes per a quasi ningú, ja que en les empreses privades, motor econòmic i social de qualsevol societat avançada, on els gestors privats vetllen pels seus interessos econòmics, aquests ajustos de despeses no productives es van iniciar amb els primers rajos del clarejar de la crisi. Qualsevol treballador per compte d’altre, és absolutament conscient de la necessitat d’esforçar-se actualment més si cap, amb la meta d’aconseguir una fugida de la crisi el menys traumàtica possible, generant un menor nombre de baixes laborals. Reducció de dies lliures, ajustos salarials, increments d’hores laborals, impagament d’hores extres, incertesa laboral, estrès… en definitiva un esforç personal i col·lectiu amb la vista posada en una eixida airosa de la crisi.
Tornant doncs a l’actualitat dels sindicats de la funció pública i en concret amb el sector de l’educació (sector que conec per raons familiars) durant les dues últimes setmanes i amb l’obertura del nou curs educatiu, estem assistint a un espectacle, segons el meu parer dantesc, m’entristeix la poca solidaritat d’una part del cos educatiu, la facilitat que existeix de polititzar a estudiants i crear alarma entre els pares, parlem clar, un professor té de mitjana quasi tres mesos de vacances a l’any, 18 hores lectives setmanals (alguns menys), 14 pagues anuals…l’esforç que se’ls està demanant a aquest col·lectiu des d’algunes comunitats autònomes no és més que un increment a 20 hores lectives setmanals, amb la conseqüent reducció en la despesa educativa millorant l’eficiència en la despesa educativa.
No podem i no hem de mirar cap a un altre costat, la realitat és difícil, ens trobem a la vora del precipici, el malalt necessita intervenció urgent i no existeix demora possible, no hi ha marge per als individualismes ni per a batalles estèrils que justifiquen despeses no productives, estic segur de la capacitat de regeneració i ressorgiment de la societat espanyola i més encara de la valenciana, però ha arribat el moment de ser generosos, ja que els canvis que s’aveïnen seran d’un profund calat, no solucionarem els problemes amb les mateixes idees que ens van portar a ells, és per això que hem de reclamar i fins i tot exigir que s’escometen les reformes oportunes i necessàries, establint unes bases fermes sobre la qual assentar de nou una estructura ferma que sustente la recuperació econòmica i social.
Per finalitzar diré que no existeix millor política social que l’ocupació i mai aconseguirem millors quotes de benestar social que el que proporciona el disposar d’una renda fixa i segura derivada del treball. La independència econòmica és la porta cap a la llibertat.
www.josemariaserna.es
twitter: @josemariaserna
Comentaris a la notícia
Carlos Font
Hola José María,
Podría donar-te la raó en part del teu escrit, és la de les famoses vint hores lectives i el xicotet esforç que suposa enfront de la situació que està patint la majoria de la societat. També puc donar-te la raó en el paper jugat pels sindicats en algunes qüestions.Està clar que hui en dia els professors som un sector privilegiat.
Però acte seguit, també he de dir-te que el problema principal, al meu parer, és que no s'explica bé el motiu de les vagues i demés. Al meu parer, que m'incrementen dos hores més no és el principal problema, el principal problema, siquem sincers, és que l'educació no funciona. Ni amb 18 ni amb 20 ni amb 25 hores. No funciona perquè el mateix sistema afavorix la vagància, el mateix sistema gasta recursos enormes en paperassa, informes, seguiments i xorrades que no milloren la qualitat de l'educació, i no obstant això, no hi ha diners per afavorir als millors alumnes. Si em posen dos hores més però l'alumne passa de curs amb quatre assignatures, o inclús amb totes si ja ha repetit el curs anteriorment, creus que farem alguna cosa, o és simplement demagògia? Algún dia demanarem responsabilitats, a més dels professors, als alumnes? Que harien d'estudiar, d'atendre i esforçar-se més? O sempre serem els mateixos els qui estarem en el centre d'atenció?
Crec sincerament, José María, que l'augment d'hores té molt de demagògic i de tirar les culpes a un sector, que hui en dia pareix insolidari i causant de tots els mals, mentre que els problemes vénen per que el sistema (aprovat per polítics que ara ens diuen que no treballem prou) no funciona.
Salutacions cordials
Voleu deixar un comentari a la notícia?