Predir l’any nou; per Joan Josep Cardona

En els comerços antics, bancs i altres entitats mercantils es portaven les compatibilitats anotant-se manualment les operacions en llibres registres i al darrer dia de l’any es feia el balanç. Fos positiu o negatiu el resultat de l’arqueig el primer dia laborable de l’any nou s’obria adoptant-se criteri de perspectiva. Obrir nous mercats, controlar despeses, actualitzar preus i saldar mercaderia que fa nosa al magatzem eren les feines que ocupaven les cabòries d’un professional del ram abans d’obrir la porta de la tenda el dia després de cap d’any. Pocs comerciants fiaven el futur immediat ni a la casualitat ni a la sort. Eren addictes a l’oportunitat, que és una condició essencial per dedicar-se a eixa professió. Contrari a eixe procedir era el cas del llaurador. El seu calendari no començava a primer d’any. L’any agrícola acaba en entrar l’advent i fia la seva prosperitat a vendre les collites emmagatzemades quan hi ha demanda al comerç. Tal com el comerciant comença de nou però amb menys seguretat de predicció. La collita en vinent està a mercé de les contingències del clima. Pot treballar, ser constant i aplicar tota la seva ciència, però l’oratge capriciós mana sobre el bo o mal fi de la collita.
Per eixe principi d’incertesa el llaurador duplica el sentit de l’observació i un munt de decisions les concreta als proverbis, als refranys o als signes preventius de l’oratge a fer. Precisat d’una certesa a llarg termini ha invocat l’auxili de la cort celestial i ha fixat en el seu calendari un llarg seguici de sants i santes protectores que han substituït a les primitives divinitats paganes. Però essent desconfiada la personalitat del llaurador ha inclòs al panteó sagrat, per si de cas, les opinions de sanadors, endevinadors i tota mena de faules relacionades amb la previsió del futur. En eixe sentit la literatura popular en format entenedor, amè i de vegades divertit li ha procurat una mena de ciència, quasi sempre molt empírica, que ha llegit amb tanta fe com el catecisme.

La lletra impresa en format de calendari-almanac era l’única literatura que entrava en una casa llauradora. A més del santoral i el regiment de les llunes mai deixava d’aportar el pronòstic de l’any fonamentat en el consegüent regiment astral. Mart, per exemple anunciava guerres i malvestats, Júpiter benaurança, Mercuri prosperitat en els negocis i Urà turbulències de tota mena. Mariano Cabrerizo, escriptor, polític i impressor de València publicava en l’any 1822 sota el pseudònim de Pata de Cabra el seu “Almanaque literario”. En els versos del seu pronòstic es podia ensumar l’esperança provocada per la Constitució lliberal nascuda de les Corts de Cadis que intenta modernitzar la societat on també entra el segment agrícola. Altra qüestió era afinar l’oratge per quan era coneguda la influència de les seves filles, en edat de maridar, i que li suggerien abundància de dies assolellats per poder acudir a passeig, a festes o a balls al ras on trobar marit.

Mentre el popular “Calendario del Profeta” iniciat en Alcoi per Francesc Company i continuat a la seva mort pel seu nebot Francesc Gonzálbez estigué en plena activitat tenia un èxit de vendes extraordinari i no deixava de ser consultat tot l’any per lectors atents als seus pronòstics. Santoral, llunes, mercats i fires junt amb el vaticini de l’oratge es completava el fullet amb l’auguri final sobre l’any següent. Era la guia pagana del llaurador que l’equilibrava amb el “Año Cristiano” del jesuïta francès Jean Croisset. La creença de ma mare en el seu oracle llunari ens servia per a gaudir de l’esperança d’unes festes de Pasqua i les de la Puríssima amb sol i bona temperatura. Teníem fe cega en els versos astrològics i confiaven que eixa protecció ens serviria a l’hora de manifestar els nostres sabers a fi de curs, davant dels catedràtics de l’Institut d’Alacant i que serien benvolents amb alguna passatgera manca de memòria originada més a causa del mareig del viatge que no a la nostra aplicació de la matèria a examinar. En l’actualitat aquella entranyable literatura va de baixa que substituïda per altres succedanis ve a fer el paper de recanvi d’unes publicacions que tant meritori servei feren als nostres majors.

Però la vigència de saber l’esdevenir roman actiu i amb bona salut. La liquació de la sang de Sant Pantaleó que té lloc al monestir de l’Encarnació de Madrid el dia 27 de juliol o la de Sant Genaro el 19 de setembre a Nàpols són les que gaudeixen de més predilecció. Considerats per l’església com a “portent”, que no com a miracle, i per a la ciència com una reacció química de matèries específiques la liquació o no dels cotons d’eixa sang provoca en molta gent preocupació o joia. La relíquia, que la ciència no pot examinar i dirimir per estar el contenidor de la relíquia sotmès a les prevencions devocionals és un equivalent semblant a la fidelitat de la nostra bona gent camperola al tradicional calendari, però amb la diferència de ser la sang devoció sagrada i el calendari matèria poc més o menys qualificada com “literatura de cordill”. En un dels darrers capítols de “El guepard” de Lampedusa es detalla l’immens treball que ha de fer un jesuïta especialista en la col·lecció de relíquies que guarden les ties de Don Fabrizzio per saber quines són realitat i l’altra pallús. D’aquella cambra a vessar aquell erudit no en salva més que mitja dotzena digna de serietat.

Ara, de cara a l’any 2021, on tantes esperances tenim dipositades, el pronòstic el fem a l’estil del vell comerciant. L’anàlisi prové del càlcul al mil·límetre de tota circumstància. I no està de més que junt amb la ciència posem de part nostra uns grams de bon humor tornant a especular si un capvespre rogenc augura vents, si la lluna embolcallada anuncia pluja i si al mal temps cal fer bona cara. És una exigència a la qual no es pot renunciar per quan la nostra vida depén d’uns càlculs a curt terme, als imprevistos i on les tristeses o les alegries s’han de superar amb els equilibris propis d’una prudència de bon comerciant i una esperança de qui s’il·lusiona plantant la tomaquera no pensant en un mal vent, una secada o una pluja aniquilant. Malgrat tot som humans i exposats a parts iguals a les certeses i l’esperances.