Memòria i més memòria, per Joan Josep Cardona

L’entrada de  les filades de la recent festa de Moros i Cristians de Benissa l’encapçalava la figuració d’una torre. Al seu costat una actriu, amb crits d’angoixa alertava de la immediata presència d’un estol de pirates barbarescs.  Les respectives capitanies repartien fullets il·lustratius del simulacre teatral explicant el sentit de les comparses. La lectura del text reforçava el paper d’aquella dramàtica crida d’auxili de l’actriu. El públic que tingué la curiositat d’admirar la desfilada seguint el relat de text,  estic segur que gaudí d’un espectacle quasi cinematogràfic. Els seus sentits captaren amb facilitat uns situats  històrics que, gràcies a les tècniques audiovisuals els ho proporcionà amb molt d’efecte visual i sonor.

Dissenyar un acte com aquest ni és fàcil ni tothom té coneixements solvents per a no desvirtuar un  succés que a Benissa es remunta a l’any 1583. En dita ocasió els pirates de Morataraiz (Arrais Morato) assaltaren la població i captivaren a dotze benissers. El consell dels jurats del poble es veié  obligat a carregar-se un censal per valor de 4730 lliures a fi de poder rescatar als seus veïns. Eixe fet està recordat en unes rajoletes ubicades en el carrer de mossén Gaspar Tello. Tres anys després, en 1586, els benissers, escarmentats ,havent millorat les defenses, rebutjaren un nou atac matant a diversos assaltants.

De tal fet històric, exempt en aquest cas d’un recordatori miraculós, sí és guarda memòria en un document guardat a l’Arxiu Històric Municipal. I, en aquesta ocasió, sí que la Divina Providència obrà el miracle i els posà davant dels nostres ulls, i a sota un munt de llenya del “rebost” en què era l’arxiu municipal en l’antic edifici de l’ajuntament en el cantó del Bot. Eixe sí que fou un miracle. Ratat, ple de brutícia i malmès férem el possible per tornar-li la dignitat que mereixia. I a la notícia de la seva descoberta aparegueren, de mans particulars, el protocol notarial de Pere Cabrera i el plet de Benissa amb Joan de Cornet, senyor de Senija. Així estaven de ben cuidats el que quedava de l’esplendor de l’antic arxiu municipal.

Tornant al treball d’escriure un guió tan ben encertat de la present edició de l’entrada de les filades, s’ha de reconèixer que coses tan ben fetes no surten de la casualitat. Documentar un fet històric no és possible de no tenir a mà arxius i tenir la voluntat de llegir tot allò que els investigadors locals han publicat. Fora de tan sanes costums està la frivolitat i la més absoluta ignorància. Exemples n’hi han.

Vivint uns temps on la immediatesa,  i la inflació de notícies, i, per no dir la recurrència als llocs d’internet – mitjans estalviadors d’hores i més hores de dura investigació -, dona peu a pensar si en la garbellada del que queda solvent del present quedarà algo de profit. L’estima per guardar les notícies, fets i treballs en documentació científicament ordenada no passa per ser una prioritat administrativa, i la local encara més. Quan en algun escàndol, especialment en l’àmbit polític, fa menció a “l’hemeroteca”, m’entra una irremeiable tristesa. Posa al nostre abast, i via arxiu d’internet, tot allò que la xerrameca supera el criteri d’un bon professional periodístic que no escriu res sense contrastar en les fonts. I més al meu favor si està testimoniat per una persona que sap investigar.

La generació que ara vivim “la propina de la vida”, el capvesprol que diu Josep Pla o la pròrroga futbolística, – tant si val -, hem fet el possible per recuperar el llegat del nostre passat. Un treball per a dotar de dignitat els fets memorables dels nostres pobles, dotar-los de personalitat i aclarir qui som i d’on venim. Escassament valorat i sempre a mercè de les “caritats” administratives per traure a la llum la transcendència del que feren els nostres avantpassats.

No és estranya la justificada queixa de totes aquelles persones sensibles que veuen amb quina poca atenció, i amb quina poca voluntat es mira la preservació de qualsevol testimoniatge material o documental  de tot aquell signe que evoca grandesa, altura de mires i civilització que dona musculatura als pobles. El “quis custodiat ipsos custodes” de les sàtires de Juvenal  en recorda la son profunda d’aquells indiferents vigilants de les torres de Benissa tal dia de l’any 1583. Alliçonats els de 1586 cridaren a viva veu: “Homes de Benilloba, acudiu amb fesos/ que ve un llop i una lloba de quinze mesos”. És una metàfora, però evita pèrdues irreparables, sia de persones, documents o diversitat de testimonis històrics. I així, orfes de referències ens emocionem quan alguna persona estima la saviesa, té bon gust i ens exalta l’autoestima.