Opinió

A propòsit de l’Arxiu Històric de Benissa; per Joan Josep Cardona

L'Arxiu Històric de Benissa i la Sala del Consell en una vista de Google Street View
L’Arxiu Històric de Benissa i la Sala del Consell en una vista de Google Street View

Apareix el passat dimarts dia 16 en “Infobenissa” la notícia que el Casal Cultural, interessat per la preservació del nostre patrimoni documental, presenta per registre d’entrada municipal una bateria de mesures destinades a la dinamització de l’Arxiu Històric Municipal. És demanda que sol·licita el seu debat en la Comissió de Ciutadania. Admetem que és una bona idea ja que possibilita intervenció plural i riquesa de propostes. Pot ser que en la bona intenció política actual s’haja contemplat alguna mesura al respecte. Caldrà veure si això ultrapassa les seues possibilitats i es materialitze positivament en acord corporatiu i de tots els grups polítics. Guanyaríem tots i es faria present un lloable interès corporatiu solidari tan noble com sensible i respectuós amb la memòria històrica. No sé si, per part meua, tornaré a escriure sobre aquest tema. He donat en temps i per escrit els meus informes i solucions, tant pel que fa a l’inadequat local actual com en el seu funcionament i possibilitats . Per tant el meu esgotament és total. La meua esperança finalitzada. La frustració absoluta. I, com Sant Joan, la veu que clama en el desert que afortunadament ara és rellevada per altres amb generosa vocació de cornar. Són sentiments que t’apareixen en el tram final i productiu de la teua existència. S’emmarquen en la lògica del fracàs d’una lluita començada ara farà quaranta-vuit anys quan la corporació municipal presidida per l’alcalde Salvador Ivars Ortolà i en proposta presentada pel llavors regidor de cultura Joaquim Colomer, em nomenà cronista oficial de Benissa.

Curiosament aquella corporació dels anys del govern franquista demostrà una exquisida sensibilitat per la preservació de la memòria històrica molt superior a les democràtiques corporacions sorgides arran de la tornada de la democràcia. I cal agrair eixos detalls. I molt més si en una dependència de l’antic edifici consistorial destinaren un local i assignaren un mobiliari. I a més carregament de raó si et faciliten la logística del muntatge del Centre Comarcal de Cronistes Oficials, embrió de l’actual Institut d’Estudis Comarcals. Ahí queden els documents gràfics on estan els Joan Ivars, Antoni Espinós, Juan Giner i Josep Antoni Devesa a Benissa i en actes d’eixe centre.

Aquells inicis meus em permeteren contemplar la desolada estança del vell arxiu municipal. Res del que anomena el notari Juan Pérez Clemente en l’inventari de l’any 1745 apareixia a la meua vista. Entre els anys 1936 i 1937 aquells plorats documents foren cremats o venuts. L’aparició de la Taba del Rescat en l’any 1965 sota un munt de llenya per cremar a l’estufa dels funcionaris municipals, la recuperació de l’abocador pel municipal Ferri del protocol de 1606 del notari Pere Cabrera i l’oblidat plet del segle XVII entre Benissa i Senija entre munts de papers fou l’única riquesa arxivística que ens recorde el nostre més remot passat. Eren documents d’imprescindible consulta per a la missió dels investigadors d’aquell temps i que procuràrem enriquir pel nostre compte amb retalls de diaris amb notícies locals o fotocòpies de l’Arxiu del Regne de València o el simple Llibre Oficial de Cròniques. Desnonades les oficines municipals i arxiu d’aquell edifici pelegrinà el fons documental municipal pel “viacrucis” de temporals estades en dos edificis de propietat religiosa. En l’any 1989 passaren “després de llargs anys de penós deambular” (cita de l’actual arxiver municipal en “Canelobre” num. 58) a un local de la Biblioteca Municipal, i en l’any 1999 a les actuals dependències. En l’impàs alguna efímera consideració a les coses de preservació de memòria en les dues etapes del desaparegut i petit museu municipal (Sala del Consell).

Durant aquests quaranta-i-vuit anys de cronista he treballat, per gust, vocació i amor al meu poble i la seua gent en el servei del rescat de la memòria col·lectiva del nostre poble en diversos camps d’investigació pensant sempre que si el nostre arxiu no era concebut tal com ho és el de Dénia, Xàbia o Pego , almenys que quedés la memòria històrica publicada i a l’abast de tothom. La conseqüència d’aquesta desenganyada experiència dóna com a resultat que la terrible invasió de l’oblit únicament es pot véncer des de l’infatigable vocació de la curiositat i la recerca, que tant la puc fer jo, com altra persona o qualsevol associació escrivint llibres o articles amb l’intent de testimoniar una mena de lluita contra l’amnèsia. Queda al remat una producció i un material de treball propi i personal que has anat pagant pel teu compte i que acaba per ser el teu món afectiu que comparteixes amb tot aquell o aquella que toca la porta de ta casa i et demana ajuda. Ara falta saber si eixe cos documental teu i particular és la resultant pròpia d’un col·leccionista que acaba quan ell mor i es desfà o és un intent de deixar un llegat aprofitable i degudament preservat per a ús col·lectiu del teu poble. És un pensament que crec compartir amb molts benissers i benisseres que com diu Josep Pla “han fet una mica més enllà dels interessos particulars immediats i petits” i que el voldrien afegir a un arxiu en condicions, amorosament cuidat i amb plena vocació de servei a la comunitat tal i conforme es fa i és costum en la bona tradició dels espais públics de investigació que es preuen com a tals.
Quan per registre d’entrada la societat civil fa una demanda com la que hem enunciat és que la situació reglota en tots aquells que lamenten els silencis administratius quan es tracta de no caure en l’absoluta renúncia com a poble sensible amb el seu passat. Quan el titànic esforç de tots els investigadors i investigadores locals s’estavella davant l’absoluta indiferència oficial, no precisament d’ara, sinó de sempre, per preservar i transmetre a les generacions futures en un espai adequat, amb personal al servei i una conscienciació d’eixa missió tot allò que representa memòria tan sols et queda la resignada assumpció que has fruit del teu treball com un eixorc onanisme. Un plaer solitari ocult a l’usdefruit col·lectiu molt allunyat de “l’indesinenter” de Salvador Espriu, que això sí que és un cant a l’esperança i a la memòria de que no hem passat per aquesta vida com un tal Colari.

** Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.


Comentaris a la notícia

Secundino Ferrer

El dret a preservar la memòria dels pobles és un dret fonamental. Coneixer el passat permet explicar el present i fer un diseny més acurat del que volem pel futur.
Un espai adequat, la Sala del Consell, és un Bon punto de sortida. Avant!


Voleu deixar un comentari a la notícia?