La Banda; per Joan Josep Cardona

En la memòria de les societats humanes sempre formarà part indissoluble el sentit etimològic del nom que les identifica com a ens que les aglutina. La paraula “banda” li preocupa a l’insigne Coromines fins al punt d’articular en el seu diccionari diverses accepcions. Diu aquest savi que prové del francés “bande” i no serà l’Alcover-Moll qui li retruque tal tesi, però, més peu a terra afegirà que és el conjunt de músics que toquen instruments de buf i de percussió. Jo crec que la definició li vindria per curiositat en considerar el gran nombre d’associacions d’aquesta especialitat musical que poblen la nostra terra valenciana, i on la nostra Societat Lírica Musical de Benissa forma part. Tant Coromines com Francesc de Borja Moll tenien per Benissa el seu corresponent informador. Jo suposo que deuria ser el pare Antoni Forteza, franciscà mallorquí que estigué de resident al nostre convent. Era mallorquí i de Sa Pobla i alguna amistat els uniria i li passaria al senyor Moll nota de que aquí eren molt entesos en la solfa.

Dies passats la nostra Societat Lírica Musical feu la seva assemblea anual. Vaig rebre com a soci la corresponent invitació i deferent a tal delicadesa em vaig presentar el dia de la convocatòria. Com que mai havia estat en les seves instal·lacions, i ja era hora tardana i fosca, em vaig perdre pels passadissos d’aquell enorme edifici del que fou en temps seminari franciscà. Em sorprengué la quantitat d’aules destinades a l’ensenyament de les distintes especialitats instrumentals així com el respectable nombredel seu alumnat i el bon gust ornamental que orna parets i habitacles. Tot era orde, modernitat i funcionalitat. De quan en quan apareixia alguna imatge emmarcada evocant el passat de la banda mostrant des de la profunditat dels temps aquelles humils personetes que amb el primer mètode de l’Eslava ja sortien al carrer alegrant festes i bufant aquells ferros desfermats que anomenaven “l’instrument”.

Per fi, i després de tafanejar per aules i corredors vaig aplegar al saló d’assajos on s’havia de celebrar l’assemblea. En obrir la porta em vaig sentir ple de timidesa en observar com em miraven encuriosits vora una seixantena passada de xiques i xics de diferents edats que ara són els encarregats de tocar a la banda i portar avant la societat. Jo, als meus vuitanta i dos anys, era la persona que quasi doblava en edat als més majors dels allí presents. No sé si esperaven a més socis, que, per cert, no vingueren, però la meua entrada serví per a donar per oberta la sessió. Presidia la taula el senyor president que és músic i el senyor tresorer que també ho fou al seu temps. Es seguí l’ordre del dia amb el rigor convenient amb què es solen fer aquestes coses. Ingressos i despeses, memòria dels fets, informacions de la Federació i al final s’obrí un torn de preguntes. Jo seguia amb molta atenció les intervencions i el respecte amb què les formulaven fins els mateixos educands. Tot es feia amb cortesia corresposta des de la presidència donant detalls i ampla informació. I tenint ganes d’afegir alguna paraula o comentari a la dignitat en què es desenvolupava aquella reunió fou tanta l’admiració que sentia per aquella responsable actitud dels presents que no calia fer altra cosa més que respectar i sentir-se confortat que allò representava al futur, que, sens dubte ja està en bones mans.

S’acabà l’assemblea i vindria a continuació l’assaig del proper concert, i mentre s’esperava al director, i en una avantsala aquella joventut compartia el solidari sopar d’entrepà dut de casa. Com que sempre s’ha dit que el músic, per jove i per l’esforç de bufar és menjador donava gust de veure amb quina gana es cruspien aquells nutrients aliments acompanyats de glops d’aigua mineral i alguna oliva balladora. I és clar que això està en correcta alineació amb les dificultats dels pentagrames actuals que són molt exigents en ritme, sonoritat i tempos “accelerando” i el “forte-piano” i no és el cas d’anar a l’assaig amb un simple sàndwitx o una torradeta amb “guacamole”. I és que no es pot comparar aquests monumentals concerts actuals amb aquells camforats preludis, poemes simfònics i melindros dels temps antics amb obligats de flauta i flautí molt farcits de “calmato”, “espressivo” i una mica “malincónico”. I això és banda en la seva justa accepció enciclopèdica que no altres i gens recomanables accepcions de la paraula. Enhorabona. Estic reconfortat perquè coses així ajuden a navegar serenament dins dels temps que ens toca viure.