Corrupció casolana; per Joan Josep Cardona

Hi hagué un temps on les persones representatives d’un poble gaudien de la consideració general. Hui impera el particular hegemonikón que és el principi rector del que parlava Marc Aureli on cadascú sap fer versos pel seu compte. En aquella antiga societat les diverses professions lliberals residents en un poble representaven la formació cultural i per tant eren apreciades i, consultades. Era perceptible eixe respecte i tant era visible a les taules del casino on assentaven càtedra com a la processó del Corpus on el senyor rector els convidava a portar una vara del palis. En les diverses graduacions d’eixa escala social es trobaven els directors de les sucursals bancàries. En la meua professió, que era eixa, no percebia eixa singularitat de la deferència. Era fill del poble. Un veí més al que la clientela l’havia conegut des de menut. Un avantatge que et permetia mirar als teus paisans amb la mateixa confiança que pot tenir el comerciant de teixits de la plaça major. Malgrat eixa familiaritat no estava exempt de viure la petició d’un favor, un servei especial o un mirar cap altre costat. Era part del càrrec que no podies defugir i molt més quan t’ho demanaven amb la mirada fugissera i el cap catxo.

La formalitat d’aquesta mena de busca de protecció aprofundeix les arrels en l’antiguitat i així la paremiologia és rica en accepcions. Tenir un cep a la vinya, qui té padrins el bategen, arrimar-se a un bon arbre són algunes de les diverses expressions quan hi ha necessitat de tenir a qui recórrer quan es precisa una ajuda. Qualsevol digne professional dels que formaven part de la nòmina oficial d’un poble podia rebre alguna imploració d’aquesta mena i que tant podia ser indecent, imprudent i fins i tot còmica. Però al parlar d’uns temps ja passats porta l’annexió de que no aplegaven a la gravetat dels moments presents que tant ens avergonyeixen i que tant ens deceben. Podien ser coses tan comunes com redactar una súplica, fer un recurs contra una denúncia o una carta de recomanació per entrar a servir al rei. No entro en aquelles profunditats polítiques que tant poden ser locals com d’instàncies superiors. Això segons la sentència de Cícero és la exceptio probat regulam que entra dins de les lamentables barrabassades recentment conegudes.

La més fina i elegant manera en què vaig rebre un suggeriment de tracte de favor em vingué de boca d’un home honest, però preocupat per un problema administratiu al qual no trobava solució. Però no avancem el final. Vingué un dia a la meua oficina i demanà veure’m. Era portador, i dins del cabàs de palma d’una botella de vi casolà. Simplement volia fer-me un obsequi. Estranyat, però cortès, li vaig donar les gràcies. A la setmana aparegué altra vegada en l’oficina amb una d’oli. Ara si li vaig preguntar a sant de què aquella mercè si jo no li havia fet cap servei. Em digué que d’acord però era per si me l’havia de fer en algun instant. Una cosa semblant al que el Padrino li digué al funerari Bonasera. I així en la següent visita em demanava si li podia fer un plec de descàrrec contra la denúncia d’un agent forestal. Havia collit per descuit dos garbes d’espart d’una muntanya comunal.

En passar-te aquestes coses consideres que la vida no està escrita en blanc i negre i que tot forma part del que els antics llauradors li donaven el nom de tornar-se un jornal. Una finesa coneguda també com intercanvi de mercès. Però al parlar d’una professió tan perillosa com la bancària s’havia de tenir amb els diners el mateix menyspreu que poden tenir els confiters amb una absoluta aversió al sucre. És un dir. Exemples de tota mena solquen de morts el camí de tan delicada dedicació professional. No sé si en veure les actuals oficines bancàries tan buides de clients on acudeixen prèvia cita trobant-se amb un professional en la mateixa circumstància de quan vas a veure al metge mitiga aquelles conegudes confiances. Implantada la banca a distància on en qualsevol instant i des de casa pots operar en els teus comptes entrem en eixe “principi rector” del principi. Cadascú de nosaltres, dins dels coneixements informàtics pot manar dels seus estalvis, fer inversions i moure capitals des de la pròpia casa. Ja no precisa per a res un consell professional, cosa que agraeix el poc personal que queda en les sucursals. Les corrupcions casolanes són pura innocència. Les grosses no estan en aquesta modesta circumstància. No perda’m la confiança. Prémer els botons de l’ordinador és l’ordre, la llibertat i entendre les coses per un mateix. Com el dir la primera ocurrència que ens passa pel cap. Autosufients. Refractaris a l’intercanvi de parers.