La situació insuportable; per Joan Josep Cardona

Suposem que vostè té necessitat d’adquirir una peça de vestir. Si per qüestió de venerable edat biològica ignora els rudiments del que se sol dir “compra per internet” forçosament haurà d’anar a la tenda. Si és aquesta la seva situació ho farà amb absoluta naturalitat. Es presentarà al comerç elegit i procedirà a inspeccionar els diversos models de l’objecte que precisa. Tal exercici el té vostè de tal forma interioritzat que anar de compres el considera una diversió. Com que l’objecte que pensa adquirir ofereix una gamma variadíssima de models, colors i estils les hores invertides en l’establiment, a més de grates li semblaran curtes.

Dies passats el conegut “Black friday” ultrapassà els horaris d’una sola jornada perllongant-la amb tota una setmana de regal. És una consideració mantinguda en el principi de qüestions tan diverses com les conciliacions familiars, horaris impossibles o que la memòria sol tenir llacunes i pot oblidar que ha d’anar de compres. Mirant per les nostres obligacions el màrqueting disposa de mecanismes per oferir-nos la compra amb facilitats i, una d’elles és la propaganda telefònica.

Integrat dins del segment poblacional on cada vegada tens menys necessitats que complir tens clar que la còmoda caçadora que et protegeix del fred t’ha de durar una eternitat. En conseqüència si et calfa i està nova la faràs servir un altre hivern. El mateix et pot passar amb un parell de magnífiques sabates. Tendeixes a sortir poc de casa i, per tant, estan en perfecte estat. Eixa és la teva percepció. Però el màrqueting pensa i pensa. Descartada l’oferta de roba o sabates endevina que la forçada o voluntària estada al teu domicili és una escletxa per on temptar-te amb altres productes. Seran, per tant, les televisions, ordinadors i aparells de telefonia l’objecte que pot moure la teva curiositat.

Fa uns dies, i sempre després de dinar, truca el telèfon fix de casa. La veu que vetla pels teus interessos t’informa que la tarifa telefònica que pagues pel paquet contractat ha decidit pujar-te vint euros més a comptar en la pròxima factura. Donada la teva alarma t’oferirà tres opcions. Cadascuna d’elles incrementa el teu desconcert. Però l’absoluta desolació és que la decisió que has de prendre ha de ser, precisament, al final de la trucada. Fora d’això has d’assumir resignadament que t’han pujat la quota. A mesura que escoltes la trampa que et posen vas augmentant l’enuig. Acabes per acollir-te a la vella sentència llatina de que “Rem teme, verba sequénter” (domina el tema que les paraules seguiran”. I sé que a continuació les meues paraules, deixant-me portar per la ira, ni seran grates ni convenients.

A partir d’eixa conversa comences a barrinar si el servei, prou dolent, que et donen, i com que no has acceptat l’oferta, pot derivar a pitjor. Fa uns dies la televisió fa coses estranyes. Contínuament es desprograma o es congela la imatge. Essent jo persona raonable i confiada suposava que tot es deuria a que l’antena per les darreres ventades o per les baralles dels gats de casa que ja van de moguda s’havia deteriorat. No era el cas. La meua confiança en que era una situació passatgera quedà aclarida per haver-se notificat que una de les turmentes solars podria afectar les comunicacions, en especial les televisives. Això em deixà, com a mínim, conformat.

Suposant que aquella veu que m’havia assabentat de la pujada de quota hauria anotat la meua renúncia i assumpció de que res es podia fer agafava la cosa amb resignació i estoïcisme. Ahir, novament, i ja passat el temps de gràcia , o propina, del famós “Black Friday” torna una veu de melosa entonació d’aquella companyia a fer-me el cant de la sirena. I més fart que el tio de la tisa, mesurant el to de protesta i agafant el llibre d’estil de com dir les coses amb educació vaig pensar utilitzar la recurrència a cites bíbliques. I que res millor que recitar-li a aquell pobre assalariat les lamentacions del profeta Jeremies. Afermo, amb la mà posada al pit, que m’escoltà amb atenció i que donada la compunció de la meua veu, queixosa i a punt de plorar, prometé esborrar-me del llistat d’ofertes. Això crec que feu. I més si ho apuntà amb llapis i paper, a l’antiga i amb bona lletra. Els asseguro que no visc tranquil si és que pel contrari premé botons i teclats.