Memòria d’un milicià

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari EL PAIS el 8 de febrer de 2009:

“Recorde aquell poble en una vall de Guadalajara, Gajanejos. Els bombardejos van acabar amb ell, el van reduir a enderrocs i només va quedar la paret cremada d’una església i el púlpit convertit en una pasterada de ferros”. Juan Matías Marhuenda Contrí (Orba, 1920) fa una pausa per a xuclar el seu café amb lentitud i després continua arrancant-li a la seua memòria de 88 anys més imatges: la d’aquells milicians joves abatuts per la metralla que mai van tornar, la dels Junker alemanys que pareixien trons al cel, la de les estepes ermes de Terol i Guadalajara abrasades pel fred, la dels soldats de Franco atalaiant des de la trinxera a l’altre costat de la vall, la de la fam. Marhuenda li posa imatge fins a la fam: “En vam passar molta. I vosté no sap el que és morir-se de fam. Ningú pot saber-ho ara”.

Amb poc més de 16 anys, va participar a la Guerra Civil enrolat en el batalló republicà Alicante Rojo, del que hui és un dels últims supervivents: “Estava un sergent, Antonio, a qui nosaltres cridàvem el sergent Toni, que vivia a Ondara, però fa dos anys que no el veig; he de preguntar per ell”. El nom d’aquest batalló de les Joventuts Socialistes ha sigut ara rescatat de l’oblit després de la decisió de l’Ajuntament de Benissa de localitzar i rescatar les restes de deu milicians d’aquest poble que van morir en una batalla contra les tropes italianes a la fi de 1936, precisament a Gajanejos. Marhuenda va estar a punt de compartir aquesta mort, però el destí es va oposar: “Jo també vaig anar al bar de Gata on ells esperaven per a anar al front, però llavors va arribar ma mare plorant en un taxi i encara que em vaig amagar al llenyer, al final me’n vaig tornar amb ella a casa”.

Son pare havia mort en 1935. La família tenia dificultats econòmiques. Marhuenda es va quedar a la seua llar d’Orba uns mesos, però desitjava lluitar i a principis de 1937 es va enrolar en el batalló Álvarez Vayo i va eixir al front de Terol, on va comprovar els estralls de l’aviació alemanya. Mesos després, un decret que instava els fills de les vídues a deixar el front el va obligar a tornar a Orba, però allí va durar poc: quan un veí del batalló Alicante Rojo va acabar el seu permís, Marhuenda se’n va anar amb ell en secret. Així, al desembre de 1937 va arribar a Guadalajara.

Allí va combatre a Gajanejos: “Passava d’un bàndol a un altre, la conquistaven els feixistes, després nosaltres, després una altra vegada ells…”. Allí va escoltar la trista història dels deu milicians de Benissa abatuts un any abans, va veure el lloc on hui encara estan sepultats i va escoltar l’epopeia de l’onzè milicià, que va aconseguir salvar-se després que els italians, que van esclafar el seu cap a pedrades, el donaren per mort. “Fins fa pocs anys encara el veia pels pobles”, afirma.

A Guadalajara va suportar el fred de les guàrdies nocturnes, es va alegrar amb la reconquesta republicana de Terol -“on pels carrers volaven els bitllets que havia deixat l’exèrcit de Franco en retirar-se”-, va integrar un grup de mines que tenia com a objectiu volar tancs i va acabar malalt en un hospital on el va sorprendre la fi de la guerra. “Destruíem els nostres documents polítics i encara eixien cendres per les finestres quan van entrar els feixistes i els guàrdies civils”. Un d’aquests últims era un antic sergent republicà que “va saber canviar-se a temps de bàndol”.

Després, la presó. Detingut a Orba, va viatjar de Dénia a Riba-roja en un tren de bestiar “que feia pudor a fem”, se’n va anar a peu de Llíria a Bétera sota una calor terrible amb els peus plagats de bambolles i va acabar empresonat en un antic sanatori de Portaceli. “Ens van rapar el pél com a ovelles i ens ho van furtar tot”. Un tracte cruel: “Quan des de casa ens enviaven paquets de menjar, els obrien davant nostre i després els cremaven perquè ens deien que allí no es passava fam. I tot just ens donaven caldo amb oli de ranxo, algun cigró i una fulla de remolatxa, així que era terrible reconèixer l’olor de la sobrassada entre les cendres”.

Alliberat per un cap de la Falange d’Orba, va pagar car el seu passat milicià: “Tres batles ens van obligar a realitzar treballs forçats fins acabar esgotats”. Durant les següents dècades, va fer de tot: va ser llauner, va obrir un taller de bicicletes i un bar. Hui és un apassionat dels Volkswagen escarabat (en té 4 i participa en trobades per tota Espanya conduint ell mateix durant quilòmetres) i al poble el volen: “Els descendents d’aquells que tanta mania em tenien per roig em respecten”. Per això, Marhuenda transmet la vitalitat de qui ha sobreviscut la crueltat dels homes: “Als meus 88 anys, mai pense en la mort. Pense que vaig a viure sempre. Sempre”.