Les restes dels Internacionals; per Joan Josep Cardona

No seria necessari recórrer a la cita que sobre la realitat se li atribueix al pensador Zygmunt Baum. Però sembla que de vegades per cridar l’atenció s’han d’utilitzar mines de profunditat i, així com dia ell la vida del consumidor és una seqüència interminable de nous començaments, i on fer recordar qui som i d’on venim és un tornar eternament a repetir incansablement històries i fets. Menysprear constantment la memòria escrita, ubicar la nostra existència a l’instantaneïtat i passar a viure sense retrovisor és el castell de focs d’artifici que es perd en la negritud de la nit i es condemna a una eterna amnèsia.

S’han publicat recentment unes notícies referides a la pèrdua de part de les restes humanes dels soldats internacionals que estaven soterrats al nostre cementeri municipal. La paraula més suau per eixa negligència que acudeix a la nostra ment és insensibilitat. Afegim també la incapacitat per preguntar, consultar papers i sentir una mínima curiositat pel nostre passat. I els papers estan, o deuen estar guardats al nostre Arxiu Històric Municipal en la col·lecció dels 50 anys de les cròniques oficials de Benissa. Si busquem la data de l’1 d’octubre de 2001 podrem veure registre escrit i fotos de la primera exhumació dels cossos dels soldats. Aquell acte fet previ el permís municipal es portà a terme per iniciativa del Partit Socialista de Benissa. Es tractava de traslladar les restes al panteó que el partit havia adquirit en el cementeri del Tossalet Blanc. Una mesura duta a efecte per la clausura del cementeri vell i la pròxima urbanització del recinte. Presents estaven un membre del partit i jo, que, com a cronista oficial m’ho havia demanat l’associació local. El recinte on es trobaven estava delimitat per unes tanques on presumptament, i individualment estaven els cossos i on tan sols figurava el nom d’un d’ells. La inscripció així ho deia: Cugowiski Boleslaw de nacionalitat polonesa i mort el 9 de gener de 1938, que segons el registre civil morí a causa d’una tabes cavernosa bilateral.

En l’època on es feien aquestes exhumacions ni es comptava amb els recursos científics que podria facilitar un metge forense o un equip d’arqueòlegs com tampoc res se sabia de la llei de memòria històrica. Únicament l’urgència de la imminent desaparició del cementeri. Els operaris municipals cavaren seguint la línia marcada pel perímetre d’obra apareixent a vora dos pams de la superfície les restes metàl·liques del bastidor del que fou una corona floral. Sorprengué als presents que en eixe sentit de la fossa no s’observava resta òssia. Es devia al fet que el perímetre d’obra es degué fer posterior a la inhumació seguint l’alineació de les tombes veïnes. Eixe canvi mostrà que s’havia de cavar en sentit contrari i, efectivament a poc a poc aparegueren cinc esquelets molt deteriorats dels quals un d’ells tenia un fèmur gegant. Acabada l’extracció es dipositaren dins de les mortalles per traslladar-los al panteó definitiu del nou cementeri.

Fa uns pocs anys vaig rebre una trucada telefònica identificant-se com un membre de l’equip d’arqueòlegs que es presentaren com a encarregats d’extraure del cementeri vell les restes dels soldats. Em sorprengué la notícia per quan ja tots donàvem com feta l’extracció comentada. Segurament seria per comprovar si encara quedava algun altre cadàver dels soldats i volien corroborar amb mi si el rodal on havien de treballar corresponia amb la tomba antiga. Així ho férem ajudats per les fotos antigues i quedaren que el dia següent procedirien a treballar. Per curiositat vaig visitar les obres el dia següent i ja havien avançat molt i tocaven terra estèril a una profunditat aproximada de vora dos metres i mig i, segons em digueren tan sols havien localitzat les restes probablement d’una dona i algun xiquet de pocs anys. En una taula a part una arqueòloga tenia objectes personals trobats en l’excavació. Probablement les humitats, tal com passà amb les tombes dels franciscans no eren les més idònies per trobar restes òssies en bon estat. Segons pareix cap autoritat municipal sentí humanitat per interessar-se per un acte de recuperació de memòria històrica ni facilità als operaris cap ajuda en el seu treball. I així amb aquesta passivitat ens mostraria un altre episodi d’insensibilitat quan el 21 de setembre de 2006 la premsa diària donava compte de la vergonyant neteja a la qual fou exposat el cementeri vell traslladant terra amb restes humanes del sagrat recinte a un bancal particular i deixant a l’aire lliure exposats taüts, mortalles i ossos diversos. Denunciat el cas per sensibles ciutadans al jutjat de Dénia no fou admesa a tràmit per estar de vacances el titular.

I en sentir la pena d’aquests fraus a la història encara quedem a l’espera que algú done informació i facilite la publicitat d’aquells treballs fets l’any 2008 en el recinte que fou del vell temple de Sant Pere on aparegueren importants estructures d’aquella primitiva església.  En casos on els nostres representants públics haurien de mostrar-se amb responsabilitat i procurar que tot vestigi del nostre passat com a poble fos estimat, valorat i dignificat per sentir-nos solidaritzats entrem en la deriva coneguda com la indefensió de les identitats socials tradicionals on l’imperi de la individualitat autosuficient i superba fa bo el dicteri del que afecta a l’abella afecta al buc, i així ens va la cosa camí del somni etern sense pena ni glòria, mai més ben dit absents de referents on tirar mà per sortir de l’eterna ignorància.