Les identitats; per Joan Josep Cardona

Fa poques setmanes es posava a la venda una nova biografia de Josep Pla. És una més de les moltes publicades amb anterioritat, però aquesta, de la que és autor Xavier Pla, aplega quasi al que podríem catalogar com el millor estudi fet sobre l’admirat escriptor empordanès. Són 1533 pàgines de paper bíblia que conforma un llibre corpulent al qual l’autor, doctorat en literatura comparada per la Universitat de La Sorbona, manifesta haver-li ocupat molts anys d’estudi. No s’amaga de dir que una de les majors dificultats que ha trobat ha estat la copiosíssima documentació personal de l’escriptor i que ha hagut de tractar fins l’extenuació. Aquí apareix gràficament la definició que fa Joan Fuster de Pla al que qualificà de “grafonom” (passió per escriure).

En un dels seus capítols parla de la correspondència que Pla mantingué amb el seu primer editor, Ignasi Armengou. Aquest, exiliat a Buenos Aires li diu que tot i la bellesa del paisatge bonaerenc enyora els de la pàtria nadiua afermant que “és millor cercar els paisatges en el record”. Una opinió que li ve a l’entrellucar el fi dels seus dies. Eixe és el criteri propi de totes aquelles persones que a l’envellir han perdut la capacitat d’adaptació a les novetats. El seu món és el de la solidesa, la seguretat i la pedra picada del ja conegut.

No fa molts dies les festes majors de Benissa acabaven en una nova i llarga processó abastant un recorregut insòlit. Una volta per les perifèries urbanes del poble, zones poc transitades i que mostraven un paisatge amb construccions que amagaven el abans panorama rural. Una manifestació litúrgica, com de fet és una processó, té instants on el pas es detura i la gent improvisa una tertúlia. El tema més habitual en aquest cas era opinar sobre les modificacions sofertes per un voltant que fou camps de conreu i escenari de passeig dominical tenint a la vista el proper horitzó marítim.

En afectar les alteracions urbanes a circumval·lacions i al propi rovell de l’ou benisser la gent major, i pel ja dit sentit humà de la conservació, contempla la situació com un trencament anímic. En fer-se major, i en tindre consciència de l’esforç que s’ha fet per garantir-se unes seguretats que li ajuden a passar l’ancianitat de la millor forma possible inclou en el mateix sac la part material de la subsistència i la sentimental de reconéixer-se en una pàtria visual que estima.

Un cas recent que com de fet és la desfiguració de l’amabilitat rústica i amable del carrer Ample de Sant Josep trastocat en una via a la moderna, ha suscitat en aquest segment poblacional un natural rebuig.

Els paisatges tenen ànima i si a més perden l’essència humana que l’excitava és com trobar-se la corfa buida de la molla d’un caragol al mig del sequer. En tal posició el més natural del món és sentir enyorament en viure l’ensorrament del seu món i la dificultat de reconstruir-se un horitzó on es trobava compartint anhels, interessos i complicitats.

Una part de la gent de la meua generació comença la jornada ajuntant-se prenent un cafè, arreglant el món i acabant fent la compra del pa. Eixa reunió s’assembla a les cases velles que s’aguanten mútuament. La teràpia de la conversa socialitza i el compartir dolors, petits maldecaps i les innocents confidències ajuda a passar els dies. Tinc observat que res trastoca tant els seus ànims com veure baixada la persiana del bar habitual obligant-se a modificar els seus hàbits. Havien conegut les antigues tavernes i casinos sense alteracions i la promiscuïtat en elles de diverses generacions. Tot com un lloc de trobada anhelant i aspirant a veure pels finestrals un món recognoscible i propi. I una mudança, més que siga arquitectònica la identifiquen també al món sensorial dels records creadors d’il·lusions, dels seus dies i treballs. I la fermesa de parets, façanes i carrers ben dreçats es converteix en la solidesa de que ells passen, però queda la carcassa que altres coneixeran com signe d’identitat. Això i res més és la desolada tristesa, que no lleva aquella clarividència del Príncep de Salina, en “El Guepard” de Lampedusa, en dir que tot ha de canviar perquè tot segueixe igual. En tot cas per a millor, que no sé jo si s’aconsegueix amb signes d’insensibilitat i defecció d’identitats pròpies de qui confon modernitats amb singularitats reconegudes.