La Fundació Abargues de Benissa tomba una casa bicentenària de Calp i només se salva el riurau

Pirro I va ser un rei d’Epir del segle III a. C. que va aconseguir enfront de la República Romana un triomf tan apurat i amb tan elevats costos militars que va donar nom al que s’ha conegut en la història com a victòria pírrica. I això és el que l’Associació Cultural Ecologista de Calp (ACEC) ha aconseguit: salvar després d’una campanya iniciada al gener de 2025 el riurau de tres arcs escarsers construït a principis del segle XIX a la Casa del Trosset del Retor però lamentant com la resta de la masia a la qual pertanyia, i el propietari de la qual és la Fundació Abargues de Benissa, sí ha estat demolida. Fins a l’última rajola.

Per això ACEC ha esgrimit aquesta expressió, la de «una victòria pírrica que ens obliga a reflexionar sobre el preu de conservar la nostra memòria històrica en aquests temps de voracitat constructiva». Perquè sí, el riurau s’ha salvat, però de miracle: després de comprovar com la resta de la masia «els murs de la qual van guardar durant més de dos segles la memòria de generacions de famílies valencianes hagin caigut sota les màquines». Així, aquest element arquitectònic que testifica segles de cultura de la pansa a la Marina Alta s’ha erigit com un «símbol de resistència». Aïllat entre enderrocs.

De moment ni tan sols s’ha aconseguit la inclusió del riurau en el Catàleg de Béns Culturals com li va exigir també l’ACEC al gener al Departament d’Urbanisme per a garantir la seua futura preservació. Simplement la llicència municipal obtinguda per la Fundació, que li autoritzava a derrocar tot el complex històric després d’haver patit alguns incidents d’okupació, obligava no obstant això a conservar aquesta arquitectura emblemàtica. I ja està.

«El riurau ha deixat de plorar…de moment»

Per a explicar-ho d’una forma més poètica, ACEC ha recordat les paraules d’un dels rapsodes locals, Ricardo Ferrando, qui en el seu moment va escriure que «el riurau ja no riu, més bé plora». Els ecologistes han afegit que «hui podem dir que aquest riurau ha deixat de plorar, almenys temporalment però la pregunta és inevitable: I demà? Qui prendrà el relleu en aquesta eterna batalla per preservar els vestigis de la nostra identitat? Perquè aquesta salvació, per molt que la celebrem, no deixa de ser el resultat d’una negociació faústica, de pactar amb el dimoni del desenvolupament urbanístic: salvem el riurau a canvi de sacrificar el conjunt arquitectònic del qual formava part. És com preservar el cor mentre s’amputa el cos».

ACEC ha recordat els detalls de la sol·licitud «meticulosament documentada» que aquesta entitat va presentar al gener, després d’un ardu treball amb l’ajuda de l’arquitecte Miguel del Rei i de l’historiador Jose Luis Luri per a preservar el riurau, situat en una parcel·la de 7.997 metres quadrats situat en l’antic camí de La Font, hui avinguda de la Generalitat, en la partida de Benicolada.

«Enfront de xalets milionaris i urbanitzacions malvades»

Així, aquest al·legat testificava que «els riuraus són més que construccions: són monuments a la laboriositat dels nostres avantpassats, testimoniatges petris d’una economia que durant segles va sustentar famílies senceres. Cada arc és un vers de pedra que narra la història de la pansa, aquesta «indústria que va ser motor econòmic de la regió durant més de dos segles».

«En una Marina Alta on la imatge predominant amenaça amb ser la de xalets milionaris i urbanitzacions malvades –continuava l’associació–, aquests riuraus representen l’autenticitat perduda, la connexió amb una terra que va ser agrícola abans que turística, productiva abans que especulativa. Són la prova tangible que aquí, on ara s’alcen torres d’apartaments, va haver-hi una vegada camps de panses assecant-se al sol mediterrani».

Una victòria estranya

Ara, l’entitat reflexiona que «l’excepcional d’aquesta història no és només que s’haja salvat el riurau, sinó que s’haja aconseguit mitjançant la confluència de forces habitualment enfrontades. El teixit associatiu, representat per ACEC, ha demostrat que la passió i el coneixement poden ser més poderosos que els grans capitals. Els estudiosos del patrimoni han aportat la fonamentació tècnica i jurídica imprescindible. La regidoria d’urbanisme ha exercit les seues competències amb responsabilitat històrica. I, sorprenentment, els propietaris han accedit a un compromís que, sense ser ideal, permet que almenys una part del conjunt patrimonial arribe a les generacions futures».

Aquesta convergència d’interessos i voluntats «és tan infreqüent com un eclipsi. Per això dol tant que haja sigut necessària per a salvar el que hauria d’estar protegit per dret propi, sense necessitat de cap negociació». O per tornar a nomenar al rei d’Epir amb el qual arrencava aquesta crònica: «Deia molt bé Pirro I, rei d’Epir que «una altra victòria com aquesta i estarem perduts.

El valor d’allò menut

Així doncs, el riurau de la Casa del Trosset del Retor, «és ara un símbol de resistència, un recordatori que cada xicoteta victòria compta en la batalla per preservar la nostra identitat. Així i tot, mentre contemplem aquest riurau salvat però orfe, despullat ja del context arquitectònic que li donava sentit, no podem evitar una melancolia profunda. Hem guanyat una batalla, sí, però la guerra pel patrimoni valencià està lluny d’acabar».

I és que «cada dia que passa, cada projecte urbanístic que s’aprova, cada construcció tradicional que s’enderroca, ens allunyem una mica més del que vam ser. Per això, iniciatives com la de ACEC no són només actes de conservació arquitectònica: són actes de resistència cultural, civotetes rebel·lies contra l’oblit organitzat». Això és que «el riurau de tres arcs segueix en peus. Ja no plora, com deia Ferrando, però tampoc riu. Simplement resisteix, esperant que les pròximes generacions sàpiguen valorar el que va costar tant conservar».

Pel seu interés hem reproduït aquesta notícia apareguda el 23 d’agost de 2025 a La Marina Plaza.