Caminant i cansament d’estiu; per Joan Josep Cardona

L’època estiuenca anima a la gent a fer esport. En l’atapeïda platja fan voleibol, pots veure un increment de ciclistes per les carreteres i els majors, quan baixa el sol per la vesprada ens atrevim a passejar. Són pacífiques ocupacions. Altres modalitats esportives són més exigents per al cos. En un cas o altre la pràctica d’aquests esforços compta amb una plena divulgació. Forma part dels hàbits de la vida moderna.

Alguns mitjans de comunicació com “La Xarxa” que és resultat de la unió de diverses emissores locals de televisió catalana li donen un tractament molt seriós. En la programació matinal dels diumenges ofereix un espai dedicat a l’excursionisme. És un producte de gran qualitat, amè i ben elaborat. Bona part del contingut va dirigit al senderisme. Cuida i selecciona uns recorreguts de gran bellesa però reservats a esportistes experimentats. Una de les seccions va dirigida a l’espeleologia, especialitat perillosa que s’ha de fer amb les màximes garanties de seguretat i per gent ben entrenada. Els practicants d’eixe esport baixen a simes profundes, aquelles que al nostre espai geogràfic li donem el nom d’avencs.

En la nostra mitologia de llocs perillosos l’avenc el traduïm com un lloc profund, misteriós i objecte de desgràcies personals. El conegut com a Avenc de la Mallà Verda de Canor situat en una indefinida posició cadastral en els límits territorials dels termes de Benissa i Gata és posseïdor d’unes quantes llegendes urbanes. Una mala fama mai contrastada en concloents accidents que allí s’havien pogut produir. A poc de crear-se l’any 1949 en Alcoi el seu prestigiós Centre Excursionista, amb la seva secció espeleològica el mestre Don Jordi Valor, resident a Benissa i fill d’aquella ciutat els feu partícip de l’existència d’aquest fantasiejat avenc. Motivats els esportistes alcoians en fer una inspecció es senyalà la data, però degut a una intensa pluja i desconeixent les dificultats que podrien trobar els excursionistes ni tan sols sortiren d’Alcoi.

Aquell lloc inexplorat, i a notícies del recordat Don Juan Giner, farmacèutic de Benissa, sembla que finalment els espeleòlegs de Gata s’atreviren a baixar. De tan quimèric forat no es trobà més que algun esquelet de cabra i un botó daurat. En no traure més detalls de l’excursió caigueren per terra totes les fantasies que sobre aquell lloc s’havien vesat en forma de suïcidis, crims sense resoldre i amagatall de bandolers.

Els avencs han gaudit en tot temps, i no tan sols a Benissa, de la curiositat general. En el “Teatro crítico universal” monumental obra del benedictí fra Benito Feijóo, ja el tracta amb profunditat, mai més ben dit el terme. L’obra escrita entre 1708 i 1721 tenia per objecte anar posant llum on l’obscuritat del temps mai deixà veure les veritats. Era un avançat al seu temps i refutava amb la seva erudició totes les mitologies, llegendes i misteris que sobre diversos temes constrenyien la científica demostració. I quant als avencs s’ocupà quan parlà sobre el denominat “Purgatori de Sant Patrici”.

L’avenc que tracta està situat a Irlanda en el comtat de Dorgall, sima profunda al que els naturals del seu temps afirmaven que era la porta d’entrada al tal purgatori. Com que el pare Feijóo, a més del seu monestir de Samos i la universitat d’Oviedo no coneixia més món que el propi dels escrits de les ben assortides biblioteques des d’on treballava es valgué en aquest cas del testimoni de l’antic Plutarco. I en aquest instant diu aquell notable historiador que un tal Timarco Cheronense brau soldat que era , “miles itaque per spelucam audacter” , penetrà per primera vegada en aquell tenebrós forat. En no tenir constància que això fos recollit en acta notarial el propi Plutarco dubta d’aquella proesa, i el mateix Feijóo a més d’eixa qüestionable noticia n’afegeix una altra feta per un atrevit conegut pel nom d’Oeno. Era una notícia imprudentment revelada botant-se el secret de confessió que feu un frare escardalenc amb ànsies de notorietat que trencà el conegut “sub sigilio secreti” sacramental. I així, entre el gremi presbiteral es guardaren les formes i ho deixaren tot en hipòtesi i al frare bocamoll l’enviaren a les missions de la selva.

El relat del savi benedictí fet amb una prosa de factura impecable es fa de llegir. I molt més en aquests insípids moments estivals on entre la calor, la mandra pròpia de la basca i un absolut avorriment col·lectiu els llibres ens cauen de les mans. I si ajuntem aquestes adversitats a la ment alarmista d’algunes notícies pròpies de l’estiu com el dragó del llac Nees, els plats voladors o la biografia de l’inventor de la sopa d’all tornar a llegir les curioses amenitats descrites per un savi i erudit monjo de nació gallega és un regal fresc i elegant que dissipa l’escalfor del cap, molèstia física patida i pròpia d’un oratge tan inclement.