L’escultor benisser Quico Torres exposa la seua obra a Calp

Pel seu interés reproduïm aquesta notícia apareguda al diari GRUPO NOTICIAS el 17 de juny de 2009:

La Casa de Cultura “Jaume Pastor i Fluixà” de Calp oferirà a partir d’aquest divendres, 19 de juny, i fins el 25 de juliol, una col·lecció d’obres del pintor i escultor benisser, Quico Torres.

Aquest artista, format a l’Escola d’Arts i Oficis de València ha exposat a títol personal els seus treballs a innombrables pobles de la geografia valenciana en els últims vint anys, entre altres espais, en diversos enclavaments d’interés a Benidorm, a diferents sales públiques i privades de València, en la pràctica totalitat dels municipis de la Marina Alta, així com en el Claustre San José de l’Escorial, a Madrid. A més ha participat en nombroses exposicions col·lectives, i ha sigut finalista i guanyador d’importants certàmens artístics de la província d’Alacant.

Torres és autor d’emblemàtiques obres públiques d’escultures a l’aire lliure com “Nou Mil·leni” de 480 x 250 cm., a l’avinguda d’Europa a Benissa, “Veles al vent” de 550 x 130 cm. a la plaça poliesportiu de Xàbia, “Cel i Mar” de 750 x 150 cm., a l’ajuntament de Benidorm, “Mar” de 780 x 160 cm. al Centre d’art l’estació de Dénia, i “Ángel” de 800 x 160 cm al Centre d’art Taller d’Ivars de Benissa.

El professor de Belles Arts Alfonso Sánchez Luna, apunta sobre l’obra d’aquest escultor que els seus treballs evidencien dues etapes ben diferenciades; la primera que recorre durant la dècada dels vuitanta i els noranta del segle passat, està fortament lligada a la natura i als suggeriments que en ell desperta la fusta tallada, on el dibuix del buit té tanta importància que és fins i tot més consubstancial a la peça que la massa esculpida. La segona etapa, en la qual es troba ara, s’inicia amb el nou segle (moment propici per al canvi) i en ella ha buscat servir-se de materials constructius per fer prevaldre la puresa de formes i la verticalitat pròpia de l’urbanita. Però les diferències són només superficials, diguem que hi ha molts més elements de continuïtat que de ruptura, i fonamentalment persisteix aquest esperit del que abans parlava, manifestant-se en les relacions semàntiques que s’intueixen en el joc entre el transformat i l’intacte. En totes les seues peces la forma es configura com a matèria que entra i eix en l’espai, que dibuixa la llum i que teixeix el vent.

Si les seues primeres obres abracen el buit sinuosament, buscant la sensualitat de l’orgànic en la calidesa d’un úter de fusta, les seues peces més recents participen d’aquesta contenció mitjançant la puresa de la forma, rotunda, desafiadora, prefigurant el dibuix de l’espai al voltant d’elles. Per això, és una evolució valenta del seu llenguatge formal, conservant les característiques que caracteritzen tota la seua creació: Puresa i franquesa en la rotunditat de les imatges que ofereixen honestedat sense pretensions, lluita entre la llibertat de l’eteri i la rudeza de l’ofici d’escultor i la recerca del valor de la creació en l’esforç com a germen de la seua inspiració.