Aina feu l’Interrail; per Joan Josep Cardona

A l’estiu la gent viatja. Una activitat pròpia de les vacances. Eixe temps alguns joves l’aprofiten per fer una iniciació excursionista. Els antics li donaven el nom de “vacatio a studiis” i que ve a ser un període de descans intel·lectual, cosa que el sentenciós Sèneca afegia que era l’absència de mals. Una metàfora pietosa evocadora de que l’estudi és un treball fatigós i exigent i una eventual parada s’agraeix i es valora. Professors i alumnes de l’antiguitat romana deixaven temporalment la pestilent sentor del riu Tíber i descansaven a les costes de la Mar Tirrena. Aquells savis romans, a més de prendre el bany, es delectaven amb exquisits sopars. Un d’ells, un tal Filoxen de Citera s’especialitzà en escoltar el parer dels molls i lluços que es cruspien torrats a la brasa. Segons el curiós escrit conegut per “Ateneo de Naucratis” aquella fartera, abans de posar-los a la graella s’els apropava a l’orella escoltant relats apassionats.

Era, com hem dit, una època de vida curta a la qual s’havia de traure tot el suc possible. Però una cosa són les vacances casolanes de riurau i botija penjada al sostre i l’altra córrer pel món. La literatura ajuda a comprendre la forma en què les persones aprofitem eixe parèntesi vital i en la forma més convenient respecte a gustos i preferències. Alguns il·lustres li donaven el nom de “voyage initiatique”. Michel de Montaigne i Lord Byron ens deixaren dos deliciosos relats, si bé aquest darrer de mans de John Polidori, el seu metge personal. Al·ludir a lo d’iniciàtic ens porta directament a la descoberta del món per part d’aquells estudiants privilegiats que salpaven el montante i es lliuraven als camins fent-se acompanyar per criats, cuiners, i, com hem vist, metge i medicines. Un luxe que els estalviava menjar malament i sofrir les avaries corporals tan conegudes pels actuals que s’aventuren per eixes carreteres europees.

Aina, la meua neta major, que ha finalitzat la seva graduació en batxiller ha realitzat, amb les seves companyes de curs, eixe voyage initiatique. Ha fet ús del conegut “Interrail”. És una concessió dels serveis de transport en tren a preus raonables per a economies de la gent jove que vol sortir a veure els països de l’Europa Central. Pensant jo en les meues lectures de com alguns clàssics, com Heròdot, ho passaven de mal descobrint les novetats orientals amb el sarró poc proveït  considerava que Aina i les amigues, i atenent a la penúria de diners, les coses del bon menjar les tenien prohibides. Però, per altra banda, tenint en compte el paladar monocordi dels nostres joves que no ixen de la pasta en les seves diverses varietats, o les sofertes hamburgueses, estava cregut que, si no gaudien de bona taula, almenys sortirien del viatge sense els típics mals del viatger on els intestins provoquen malestars generals. I així fou. Cuinaven a l’apartament plats i més plats d’espaguetis i macarrons.

Josep Pla, que era molt partidari de la cuina francesa on es perdia per aquelles “soupe a l’ oignom” o la deliciosa “oxtail soup” cuita amb mantega, i que tampoc menyspreava aquelles amanides alemanyes conegudes per “kartoffelsalat” estava jo convençut en la meua ignorància, que picades per la curiositat, eixes jovençanes, fent un extraordinari econòmic, buscarien un lloc amable on variar la seva dieta italiana descobrint tradició gastronòmica. No fou així. Tothom sap la proliferació a escala mundial de tot tipus de cuina nacional orientada al consum turístic que no sé jo si està feta perquè el viatger “se sienta como en casa”. I amb aquest panorama més val cuinar lo ja conegut en casa que aventurar-se a menjar un plat nacional com, a l’estil menú turístic, solem veure per eixes terrasses i bardisses de platja. Res en contra, per part meua, del gremi restaurador, però amb menú a 15 o 20 euros per cap el sofert industrial de la restauració pocs miracles pot fer. Afegim calor insuportable, aglomeració i com la passa el personal de cuina i cambrers de temporada i conclourem que tot marxa raonablement bé sense buidar la butxaca fent un extraordinari.

Aina i companyes, a les que lloï el seu interès cultural, i gràcies, i no sé si necessitat d’estalvi, pensaren que una pizza es menja en qualsevol part. Visitaren museus, conegueren altres costums, feren noves amistats entre tants estudiants que participaven en eixe viatge i, fins i tot, davant de la porta de Brandeburg no es pogueren immortalitzar fotogràficament. Hi havia una manifestació contra les guerres mundials. Ja tornada a casa tertuliem sobre les experiències de la volada. Converses fetes a l’hora seròtina, a sota del parral en el moment de sopar. Ella amb Carla i Marc davant un plat de pasta i jo, quin remei, i per edat, un got d’orxata i un tros de coca maria. Així, vivint un temps on la cuina casolana va de baixa en qualsevol domicili una “cena levis” que diria Hipòcrates ni està malvista ni afecta la salut. Els excessos, a qualsevol edat, no paren bé, i, si a més de la calor sufocant que patim afegim un malson tan mal es pot dormir aquí com en Hamburg o en Brussel·les, sopes una nimietat o una coca amb mullador i vi fort de l’Albinyent.