El pa nostre; per Joan Josep Cardona

Al produir-se dins del calendari un pont festiu la gent viatja. És un fenomen social motivat per la curiositat. Un interès on es combinen anhels tan diferents com eixamplar la cultura, sortir de la monotonia diària o l’humà esperit aventurer. Però al viatjar es tenen en compte dos aspectes essencials. La mantinença alimentària del cos i el repòs nocturn. Eventualitat aquesta darrera no excessivament exigent per al pelegrí. Cas contrari serà el refer les forces on el viatger ha buscat en les guies turístiques allò que sol dir-se cuina local. Cada país, i condicionat per clima i les possibilitats de l’agricultura comarcal ofereix a la taula el què hi ha. Però el costum, les provatures de les mestresses de casa i l’efecte diferenciador posaran a la cassola unes peculiaritats que no trobarà en altre lloc. Elevats eixos experiments de cuina a ser notícia en peu d’igualtat a monuments, paisatges i altres singularitats s’ha de convenir que és assumpte de notable interès cultural i per suposat econòmic.

Confiat el viatger de que trobarà aquell racó de reputada cuina casolana viatjarà dins de les il·lusionades esperances que el distingit restaurant l’atendrà de forma samaritana i respondrà a les seves expectatives. No dic que en un dia normal es farà possible acomplir amb el seu anhel. Altra cosa serà la multitud que es pot congregar en un pont festiu. Però si amb temps i dins de la confiança de ser habitual al restaurant se li demana un determinat menjar no dubte que quedarà plenament satisfet a un preu raonable i assequible a qualsevol economia personal.

Qualsevol de vostès practica a casa una diària cuina limitada per causa de la poca disponibilitat de temps, per administració domèstica o per nul·la habilitat culinària. Una situació que es complicarà quan per qüestions de salut li restringeixen certs aliments i que directament ens portarà a la monotonia. Més contrarietats trobarem si vivim, o visitem, un país on per qüestions tan diferents com pot ser l’austeritat religiosa tenen una cuina que considerarem com espartana. De vegades el cinema ens ha mostrat detalls d’aquesta soferta gastronomia. Una pel·lícula de culte com la que fa anys dirigí el danès Gabriel Alex (El festín de Babette) posa en contraposició, i per cosa de com condimentar els aliments, la severitat luterana amb l’alegria d’un catolicisme mediterrani. Babette, prestigiosa cuinera parisenca, és agraciada amb un premi de loteria. Som en temps de la Primera Guerra Mundial. Fugint dels perills de la conflagració troba refugi en Jutlàndia on dos germanes de rigorós acompliment luterà li donen casa i acolliment. L’agraïment de Babette és posa en evidència quan compra a les seves costes productes senzills que troba al mercat del lloc on habita. La seva cultura en fer meravelles amb pobres recursos fan possible un suculent banquet que oferirà a les germanes i al poble sencer. La simbologia del film, que fou premiat en 1987 amb l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera, es centra amb valors com la gratuïtat, l’estima i la caritat i, simbòlicament, amb la plena glòria divina.

Nosaltres, fills d’una comarca que sap el que és passar gana històrica, guardem un religiós respecte per un putxero. Personifica la humilitat d’uns senzills ingredients capaços de tornar l’alegria a una colla de gent famolenca. I si vostès no han tingut l’oportunitat de passar per l’experiència d’un col·legi religiós tan pobre com fou el seminari menor franciscà de Benissa no tenen ni idea de com una caritat pot redimir a cent trenta alumnes i quinze professors d’una intolerable abstinència. Tal miracle ocorreria de la mà de la benissera Lluïsa Vives, fundadora del Parador d ‘Ifac. I, com tants prodigis vingué per mar i en forma de quatre grans tortugues, pescades en aquella badia i de difícil comercialització. Un regal al convent on fra Benigne Alba, cuiner del recinte, convertí en sopa nutrient, servint-se per dinar en dia quaresmal a una tropa famolenca. I eixa imatge que hauria d’haver estat immortalitzada en document gràfic hauria de fer-nos sentir una mica de culpabilitat quan assistim passivament a l’exhibició de l’alta gastronomia, la seva divulgació i la condimentació d’un plat on la crítica el qualifica d’obra d’art a 165 euros el menú. Tal com els ho dic i com poden vostès comprovar si els interessa en qualsevol guia especialitzada a l’ús. Glorificar les grans calderes fumejant un potent i positiu menjar, ben fet i gustós a mi em roba el cor, em reconcilia amb la humanitat i de bon tros m’incrementa la moral.