Graduada en batxiller; per Joan Josep Cardona

La literatura ha produït més d’un escrit sobre els graduats en batxiller. La seua etimologia ens remet al francès ”bacheller”, amb el significat de jove que es prepara per a ser cavaller. I serà, precisament un francès, de nom Alain-René Lesage, qui publicaria una deliciosa narració sobre les memòries d’un d’aquests estudiants. Prenia el nom de Don Chérubin de la Roda i s’havia titulat, allà pel segle disset, en la no menys prestigiosa Universitat de Salamanca. El cerimonial de graduació, en tota època, ha tingut el seu preceptiu cerimonial. Dies passats la nostra família assistia a un acte celebrat, -signes de la modernitat-, en un establiment dedicat a commemoracions diverses. La meua neta major era protagonista d’eixe títol obtingut en el col·legi anglès on la seva mare és professora.

Acostumats per lectures, i per la visualitat cinematogràfica, a interpretar la seriositat amb què la cultura anglosaxona es pren aquest ritual anàvem predisposats a viure uns instants de pompa i circumstància. Però, com nosaltres som mediterranis, els organitzadors no gaudien d’aquella “english delicacy” i tots anàvem mudats d’una forma prou informal. Excepció a part eren els alumnes, vestits ells amb rigor, i elles amb vestimenta de gala de boda. Afegirem el claustre de professors i professores asseguts en lloc destacat i uniformats segons marca l’etiqueta. La “marca” era important. Tots són relativament joves i responen als temps de la moda vigent. La música ambiental estava en consonància als gustos generacionals i era impensable escoltar el tradicional “Gaudeamus igitur”. Era evident. Allí s’ensenyava l’anglès.

En el transcurs de l’acte abundaren els discursos. El director, els tutors/es, el professorat i alumnes, aquests en parelles de xic i xica, glossaren les seves vivències en el centre alternant el castellà i l’anglès. Una perfecta dicció i un grau de domini superior. L’alumnat era de diversa procedència. Hi havien, a més dels nostres naturals, anglesos, russos, ucraïnesos, polonesos, xinesos i marroquins. Una Babel que han conviscut des del parvulari originant un conglomerat compacte i ben avingut. El final de l’acte estigué a càrrec d’un pare. Un discurs fet sense paper, però ben ordit i on, finalment, aparegué el llatí amb les frases de “carpe diem”. L’home derivà eixe sentit amb ordre a que aprofitessin al màxim els ensenyaments de la seva pròxima etapa universitària.

Interessat a saber si l’alumnat havia seguit amb aprofitament els seus estudis vaig copsar l’opinió de Carla, la meua neta menuda. Hi hagué de tot, com en tants centres educatius. Respecte que l’etapa estudiantil els ha servit a tots per a superar els graus alguns s’acontenten amb un simple aprovat. S’han esforçat poc. Al respecte un recent estudi fet per la Universitat de Berkeley (Califòrnia) explica aquesta desgana. És un comentari que reporta el periodista Josep Fita.  Versa sobre l’experiència que la intel·ligència artificial ha proporcionat en l’alumnat una pujada de les qualificacions, però amb el contrast de disminuir el seu coneixement. La consulta en la qual el periodista extrau aquesta informació es recolza després amb el parer d’alguns experts en educació. Hèctor Alonso, corresponent de la Universitat de Barcelona, aporta una experiència poc tranquil·litzadora. Segons ell, els estudiants tenen un ajudant que en molts casos els substitueix. És la IA: llegeix per ells, analitza i sintetitza. Un altre professor, en aquest cas Jesús Ángel Román, de la Universitat de Zamora, és del parer que en lloc d’utilitzar-la com a recolzament que els puga ajudar en l’aprenentatge la utilitzen com un “corta i pega”.

En poques ocasions els estudiants de casa els he vist pujar l’escala de l’estudi i demanar-me algun que altre llibre on consultar. En descàrrec de tal falta de curiositat convé explicar que els temaris que utilitzen estan prou ben documentats. Però no està demés tenir curiositat per superar la brevetat dels continguts del text marcat pel professor/ra. Els redactats de l’antiguitat ja ens advertien en temps llunyans que la saviesa és l’ànsia d’aprendre i que una multitud de savis és la salvació del món, i a més un rei assenyat dona consistència al poble. Aquell pare que amb convicció va acabar el seu discurs de la graduació recitant completament els vers del “carpe diem”, escollí oportunament unes estrofes que esperava calaren dins d’aquella fornada que s’enfronta a un món desconegut. Era una vesprada estiuenca, no hi havia intel·ligència artificial i era plaent la llum crepuscular, infinitament més grata que el posterior fi de festa amb el “selecto ambigú” i la cara il·lusionada de tots aquells que ens succeiran.  I si recorden el llatí que a penes han estudiat tinguin en compte que Virgili ens deixà una frase transcendent: “Timeo et dona ferentes” (tinc por de que em donen regals). Un avís, un projecte de conducta i una vida en pau en si mateix.