Arxius i músiques; per Joan Josep Cardona

La memòria es defineix com la consciència o escrit per recordar coses. En dir escrits ens possibilita confiar a ells el que materialment es podria perdre en la ment humana. Eixa seria la voluntat que ens porta a recollir-los en allò que es coneix com a “arxius”. Allí, si hi ha amor i criteri estaran ordenats referents gràfics, registres de veu i els formats en paper de tot allò que hem fet individualment i col·lectivament en el període de la vida que ens ha tocat viure. I no sempre eixa intenció de civilització que honora als que ens han precedit i que als presents ens ajuda a comprendre l’actualitat està respectada i valorada. En la major part de les ocasions, i molt més en la nostra actual sobreabundat recopilació d’informació digital passa al nomenat “núvol”, i, com el seu nom precisa acaba en fum i en un no res. Però no sempre fou així i era el paper qui s’encarregà de donar constància dels nostres fets.

Quan s’ha tractat d’estudiar el passat de Benissa buscant l’elemental document el primer que l’interessat lamenta és la seva inexistència. Llacunes dilatades i seqüències partides obliguen que els relats que escrivim per parlar de la història de Benissa estiguen farcits de llocs comuns i colossals refregits. Els esforçats investigadors benissers han de recórrer als relats humans per reconstruir la preuada memòria del passat. Considerant-me personalment com un dels soferts picadors de pedra de la nostra història he trobat fa uns dies, i fora d’arxiu, una pedra interessant. A l’amabilitat i sensible patriotisme d’una benissera apleguen a les meues mans en pla de consulta les actes del que es considerà un precedent de l’actual Societat Lírica Musical de Benissa. S’inicia en l’any 1926. Correspon a la fundació d’un cenacle conegut com a “Sociedad Musical”. El formen persones que a excepció d’Eduardo Bordes, antic director de la banda, res han de veure amb l’art musical. Acompanyaran a l’il·lustre músic el metge Miguel Sala, Blas Picó que és el secretari de l’ajuntament i els oficials de la corporació José Ramon Ronda i Ambrosio Colomer i, amb ells José Ivars Briones (Curro l’Ama). El mestre Don Luis Cardona i alguns ebenistes de Casa Ivars. En les successives juntes directives es pot veure que la integren l’administrador de Correus, Diego i Quico Ivars, propietaris de Mobles Ivars, amb el seu comptable Francisco Navarro i la curiositat que quasi sempre hi ha directius relacionats amb la indústria de la fusta i del comerç local. Acabaria la vida de la societat en l’any 1931 sota la presidència del terratinent José Andrés Torres on una vegada subhastats els béns queda un sobrant de 47,67 pessetes que es donen a les monges de l’Hospital de Benissa.

Pel vist en les actes allí la música sembla ser la pròpia de les boles de billar xocant entre elles o les fitxes de dominó colpejant sobre el marbre de les taules. És una informació que devem al fet que Enrique Roselló (Enrique la Fàbrica) aguanta l’home com pot aquell casino intentant donar-li vida proposant millores de mobiliari i modernitzant el local. Però una nota musical, i pel demés curiosa, és que en la segona acta datada en febrer de 1926 apareix la mítica figura de Don Manuel Tomás Saldaña, mestre important de la banda on, per coses del reglament de la Societat no pot ser directiu. Supose jo que en aquell casino, per les dimensions pocs concerts es podrien fer, però almenys Don Manuel polsaria el piano i ball, de segur, es faria.

Que aparega el nom del destacat músic en època tan matinera és com un toc de clarí i d’atenció que fixa en eixe instant i no en 1932 la seva estada en Benissa. Eixe any de 1932 és el que es dona com a referent de la seva incorporació al front de la banda i l’inici d’una fructífera etapa. Notícies com aquestes ajuden a confirmar que tractar d’escriure el passat de Benissa és veure en una nit nuvolada on de tant en tant apareix una clariana i surt la lluna. Així un paper solt, un llibre oblidat, una foto, algun prospecte volander o una qualsevol altra curiositat ens interpel·len des del passat i ens ajuden a saber qui som. Com que per llarga experiència de curiós tafaner del passat sé que vivim sobre les esquenes d’antics gegants i colossals persones em sento sobre els seus muscles com un etern plorador de quants papers hem perdut, quants registres hem cremat i quanta pols soterra el testimoniatge d’aquelles generacions que ens donaren dies de glòria. I no sé si l’actual forma en com vivim la nostra existència, amb els criteris d’immediatesa i a curt terme, i amb la poca voluntat de saber qui som i d’on venim serem mereixedors de que ens recorden en un lloc que es diu arxiu. Tot aquest lament d’absència de voluntat per estimar i recollir el legat dels nostres majors en lloc idoni, per professionals vocacionals em recorda aquelles escenes on en un carrer solitari de les pel·lícules de l’oest americà veiem com el vent arrossega per terra una argelaga. Tal com aquest llibre que per miracle s’ha conservat en el temps, l’han estimat persones i han vist en ell part del seu passat el comparteixen i ajuden a fer poble. Fora d’això queda la pols i l’evaporar-nos com a entitat.