Catalina tanca amb 97 anys la història silenciada de son pare, afusellat després de la Guerra Civil

Aquell fred matí no va ser la d’un dimecres qualsevol de principis de febrer. Jaime Navarro va recollir a la seua àvia, Catalina Llopis, a la porta de sa casa, a Alacant. Es van dirigir a Múrcia, on tenien una cita en la seu de l’empresa arqueològica Proyectos de Ingeniería Maurandi. Allí li van entregar una caixa que contenia les restes de Pompilio Llopis, pare de Catalina, afusellat després de la Guerra Civil amb la falsa acusació d’haver orquestrat l’assassinat de dos sacerdots a Benissa (Alacant), el seu poble. Dins de la caixa també hi havia una bosseta amb sis botons, els únics objectes trobats en la fossa XXVIII del cementeri d’Alacant que es podien vincular a les seues restes. Jaime i Catalina van eixir a desdejunar i van tornar a la carretera. “Vaig sentir pau”, afirma Catalina. “Quan vaig veure la caixa, el primer que vaig pensar és que havia mort sent una criatura de només 43 anys”. Ella en té 97.

La filla de Pompilio, un homenot de dos metres que treballava de cobrador d’autobusos, mai va contar la vertadera història de son pare a la seua família. “Sabíem que havia mort en la guerra i poc més”, assegura Navarro. Catalina ho havia guardat tot en la seua prodigiosa memòria, en perfecte estat. “No ha passat un dia en què no em vinguera al cap el que li van fer”, comenta. “Sempre vaig pensar que no sabria mai on estava mon pare”. Tot va canviar el 2016, quan va arribar Luís Botella, un historiador que investigava la repressió franquista a Benissa. “Jo li vaig dir: ‘mai sabré el que va passar. Quan em trobe amb mon pare, ja m’assabentaré”, rememora. “I ell em va contestar: ‘doncs mira per on, anem a saber-ho ja’”.

Botella, professor d’institut a Barcelona, que també treballa per a la Universitat Autònoma (UAB) i la Oberta de Catalunya (UOC), resumeix per telèfon a EL PAÍS la història de Pompilio, reunida a partir del seu procés sumaríssim. “L’any 1936, recentment afiliat al Partit Comunista (PC), va ser nomenat delegat d’Ordre Públic en el comité popular de Benissa”, municipi de la costa nord d’Alacant, situat entre Calp i Xàbia. El 3 de setembre d’eixe any, uns milicians arribats des d’Alacant assassinen dos sacerdots. Pompilio, “sota coacció i falsedat”, es veu involucrat en el crim. “Però ni veu l’assassinat ni és el braç executor ni la ment pensant”. Després dels fets, Pompilio abandona el comité i durant la guerra dirigeix l’hospital de sang per a ferits en combat i s’encarrega de recollir a Madrid xiquets evacuats de la capital per a salvaguardar-los dels bombardejos. “A casa vam acollir a dos germans, xic i xica, que no se soltaven de la mà”, recorda Catalina.

Després de la guerra, les autoritats franquistes persegueixen a Pompilio, al qual acusen d’instigar l’execució dels dos sacerdots. “Les seues germanes, una d’elles monja, li suggereixen que s’entregue, que no li passarà res”, assenyala Botella. Acudeix al quarter de la Guàrdia Civil. Passa pel camp de concentració de Dénia i acaba reclòs al reformatori per a adults d’Alacant, la presó de Miguel Hernández, a l’abril de 1939. “Ma mare, que es deia com jo, li preparava el menjar tots els dies”, evoca Catalina. “Me l’emportava jo, una xiqueta de 10 anys, que baixava amb autobús des de Benissa a Alacant”. La filla de Pompilio relata el seu passat mirant al buit, com si vera passar les imatges en una pantalla. Des de 1962 viu al barri de Benalúa, on estava la presó de son pare. “Ens trobàvem en una sala separats per dos reixes separades per un corredor”, prossegueix, “i havíem de parlar a crits, amb totes les visites xillant”. “Ens deixaven només 10 o 15 minuts i una de les últimes vegades em va dir: “dis-li a la tia que es moguen prompte, que això va molt ràpid”.

El procés es va accelerar. A l’octubre de 1939 és condemnat a mort en un consell de guerra “ple d’errors i falsedats”, acusat de ser l’instigador del crim, assegura Botella. Pompilio es nega a signar la sentència, segur de la seua innocència. Franco valida l’11 de març de 1940 l’execució. I un dia després, de matinada, l’afusellen. “En assabentar-nos de la seua mort, un oncle meu va vindre a Alacant per la seua roba i va trobar també una olla d’arròs sec que havia preparat ma mare i que mon pare no havia tocat”, manifesta Catalina. Dies després, “sense cap notificació oficial, ens van dur una carta a casa, però era d’un altre pres. Es van confondre. Després es va arreglar i van portar la de mon pare, el seu comiat”.

Catalina conserva l’últim adéu de Pompilio, unes quartilles gargotejades, probablement, amb llàgrimes. En ella, l’empleat de la companyia d’autobusos encarrega a la seua família que no els quede “ni el més xicotet rancor de res ni amb ningú”. Si a la seua filla “Déu li dóna una vida d’anys”, li encomana “que no deixe ni per un moment el pensar que son pare no va ser acomiadat d’aquest món ni ningú pot assenyalar-lo com a criminal lladre”. “Si alguna cosa he pogut fer malament haurà sigut sense mala intenció”, escriu.

Després de l’execució, “ma mare, amb només 42 anys, i jo ho vam passar prou malament”, lamenta Catalina. “Teníem una caseta en el camp, amb els avis, i ens vam mudar allí, per a no estar al poble. Algunes amistats venien a consolar ma mare, però ja està, d’això mai es parlava”, confirma. “Des de l’afusellament, al poble la cosa va canviar molt respecte a nosaltres. Mai ens deien res, però ja res va ser el mateix. Sempre portàvem la motxilla de la seua condemna damunt”.

86 anys després, després de l’exhumació i lliurament de les seues restes, la família va celebrar una missa funeral a l’església de Sant Joan d’Àvila d’Alacant i Pompilio va ser soterrat a Benissa, al costat del seu gendre Jaime, que mai el va conéixer. “Sents alegria, perquè finalment sabem que està on l’hem posat ara”, declara Catalina. La seua filla, Conchi Ivars, que mai havia parlat de tot això amb sa mare, confessa que ha plorat “de pensar en eixa xiqueta de 10 anys que venia amb autobús de línia per a portar menjar a un pare que ni tan sols podia abraçar”. “Se’m trenca l’ànima”, afegeix. Catalina, mentrestant, indica entre riures que no recorda on ha deixat la bosseta amb els botons de son pare. L’única cosa que ha oblidat en 97 anys.