La recaptera (taper) de la mare, per Joan Josep Cardona

Joan, el meu net major, inicia enguany l’etapa universitària. Ha elegit una carrera llarga i molt exigent. Amb la finalitat d’aprofitar al màxim el temps presencial de les classes precisava residir molt a prop de la facultat. Buscar allotjament que reuneixi eixes condicions en Barcelona capital ha estat molt difícil d’aconseguir. Finalment compartirà pis amb altres tres companys. El lloguer estimat en 1300 euros mensuals no és ni precisament dels més cars, la qual cosa no deixa de ser una benedicció. Passat el temps on els estudiants solien residir en pensions familiars incloent-se també la qüestió de l’alimentació, en l’actualitat són ells els que personalment es procuren la condimentació dels menjars. De no posseir les habilitats necessàries per a preparar-se un plat saludable no hi ha més recurs que posar-se en mans de la improvisació. Així llevat del cafè amb llet i una torrada de pa com desdejuni i una amanida per dinar la gran majoria dels estudiants depenen de la recaptera o taper que la mare els té preparats quan tornen a casa el cap de setmana.

Semblant que això és una novetat de la nostra contemporaneïtat no cal més que buscar en la memòria de la humanitat per saber que la vida estudiantil sempre estigué a mercè d’aquestes circumstàncies. Sense la vigilant mirada de les mares de família moltíssimes carreres s’hagueren llençat a perdre per manca de la suficient força mental que li proporciona al cervell una proteica alimentació rica en vitamines que ajuden a potenciar la memòria, singularitat aquesta la més important per traure bones notes. I en referir-me al passat porte a la consideració que tenia Don Josep Feliu, un dels més rics hisendats de Benissa, amb els seus dos fills que allà a Madrid estudiaven carreres importants. Segurament vivien en un pis llogat on una criada els portava la casa. La cosa del rebost deuria d’anar fluixa a jutjar pels enviaments de caixons plens d’embotit i oli que per l’estació del tren d’Alacant es feien seguir prèvia una facturació que costava 36 reals a la capital d’Espanya. Això ocorria en l’any 1864 i gràcies a les consistents botifarres i llonganisses aquells aplicats estudiants acabaren exitosament el seu periple universitari.

Una mica més enrere, i sentint-se proper a deixar aquest món terrenal mossèn Marc Ximeno, rector que fou de Benissa en l’any 1613 fa testament en València deixant a favor de la parròquia de Benissa una casa de la seva propietat situada en el carrer del Pou Pintat d’aquella ciutat. Condicionava el seu ús a tots els estudiants de carrera eclesiàstica pobres, però amb talent i vocació que anhelaven consagrar la seva vida al ministeri sacerdotal. Era una deixa important per quan de no obtenir beca per mèrits intel·lectuals i excel·lent conducta, camí directe per entrar al seminari de la Presentació, la resta dels aspirants s’havien de buscar pel seu compte hostatge i manteniment.

En aquesta darrera situació podem veure que mossèn Xoxim Crespo i mossèn Francisco Baidal vivien en pensió particular. Els seus pares, amb possibilitats econòmiques podien mantenir-los, però a condició que feren bondat i s’aplicaren amb els llatins i el dret canònic. Més no tot eren flors i violes. Els dos futurs vicaris de Benissa tenien geni curt i el cos avesat a cavar vinya i llaurar ametlers fa que pensar que la reclusió en la pensió els venia costa amunt i calia anar, com a mínim, a jugar alguna partida de pilota als trinquets de la capital. Un esbargiment com altre, però a mitjan segle XIX era, segons el bon dir de Terenci, que “homo sum, humani nil” que traduït significa que som fills del món i tenim temptacions. Signes d’una vida del seu passat juvenil que transcrites en l’epistolari dirigit a la família de Benissa evidencien que les classes universitàries s’havien de compartir castigant el cos amb la violència que exigeix una partida de pilota.

Vivint actualment uns temps on la varietat dels aliments possibilita fer mil receptes i on la cultura gastronòmica pot ser fins i tot una disciplina universitària es podria donar el cas de que aquests pollancs que enviem a estudiar lluny de casa han obtingut una educació de com regir-se per ells mateixos i fer-se un plat de calent en condicions. N’hi ha casos exemplars. Sempre s’han conegut persones molt destres en les coses de la cuina. Una educació que podria alliberar a les abnegades mares de fer l’apart del què hem parlat. Però les mares sempre seran mares i el seu temor a que falte el taper setmanal i la por a que els seus estudiants caiguen en mans de la pizza comercial o dels macarrons amb suc de tomaca aquí que les veiem tendres i amoroses guardant-los ara un arròs al forn, unes mandonguilles amb salsa o la ració de la dominical paella. Incloem en eixa abnegació a les iaies encara en condicions i ens podrem anar a dormir tranquil·lament pensant que aquest reconstituent familiar assegura un futur de pau on a ben segur la sapiència d’aquests actuals estudiants ens ha de portar amb absoluta garantia.