Opinió

Màsters i titulacions; per Joan Josep Cardona

Títol acadèmic
Títol acadèmic

Pepe Ivars, dels Rosalea de Benissa, estudiava a la universitat de Saragossa. Cursava el primer any de veterinària. A les vacances de nadal vingué a visitar a mon pare. Don Felipe Cardona fou el seu professor en els cursos de batxillerat. L’admiració entre alumne i professor era mútua. El mestre valorava el seu esforç personal, la claredat mental i l’honestedat moral. L’alumne, per la seua banda, havia vist en el mestre a un professional preparat, exigent i comprensiu de la situació d’un poble que vivia la postguerra. Pepe venia a participar-li al seu professor que en els exàmens del primer trimestre havia tret notes brillants i una matrícula d’honor. Aquesta darrera provenia d’un catedràtic sorprés per l’alt nivell de llatí que manifestava el futur veterinari. La tradicional nomenclatura en llatí de les espècies animals no tenia per a Pepe cap secret. Aquella saviesa l’havia adquirit traduint les faules d’Hisop que el professor Cardona proposava als seus alumnes. Les cèlebres faules sobre animals que tots els estudiants de batxiller vam trobar en l’eficient llibre de Santos Coco.

L’esforç realitzat per aquell estimat alumne superant brillantment curs rere curs les matèries de la seva carrera fou viscut pel meu progenitor amb un íntim orgull. Davant la desgana que jo i els meus germans mostravem per tirar avant els cursos de batxiller feia aparèixer en boca de mon pare la figura d’aquell alumne com a exemple a imitar. Els mestres de mon pare li havien inculcat uns valors irrenunciables i tal com a ell li’ls havien imprés es creia en l’obligació de trametre’ls als seus alumnes. Durant tota la seva existència respectà profundament l’esforç de tota aquella persona que havia superat uns graus acadèmics difícils d’aconseguir. I fou també el seu major desencís comprovar com alguns alumnes seus, amb mitjans materials i econòmics, dels que Pepe no tenia, trairen la seva confiança en no seguir el seu exemple. I encara tingué més sofriment en observar com en la seua futura promoció social s’atribuïen el seu fracàs universitari a causes peregrines. Mai tingueren l’honestedat de reconéixer la seva manca de voluntat. Sortosament posteriors generacions de benisseres i benissers conrearen les virtuts de tot bon estudiant i a dia d’avui la nòmina de títols universitaris és ampla i generosa.

La meua generació fou educada en la creença que una titulació acadèmica era fruit d’un increïble esforç personal. Vam créixer valorant el paper de les universitats i mitificant als graduats en eixa institució. Quan, per posar un exemple, entràvem a la consulta de Don Pedro Crespo confiàvem cegament en la seva ciència universitària. El títol de doctor emmarcat i aquella seva completa biblioteca amb llibres plens d’anotacions, i que hui dorm el silent oblit en l’Arxiu Parroquial a l’espera que la sensibilitat municipal li done destí pertinent, era la garantia que en aquell espai havia solvència contrastada. Estar al dia i la formació permanent d’aquells professionals era una sagrada obligació de la qual no podien dimitir.

Sabien aquells antics universitaris que abans de lliurar-se obertament a l’exercici professional calia passar per una passantia, per un adjunt a altre professional o per altres proves similars. És a dir, un rodatge. Aquelles pràctiques antigues actualment van afegides a màsters complementaris. És un procediment actual fill d’un mercat laboral molt exigent que ha donat pas al naixement d’escoles de màsters o com també és sabut a cursos universitaris específics. En teoria se suposa que docents i estudiants fan en eixos cursos un treball exigent que justifique sabers i que prestigie ambdues parts. Com s’ha sabut recentment, com ha estat el cas de determinats polítics, s’ha posat en evidència la serietat o no del crèdit complementari obtingut. Vivim uns moments molt sensibles amb la transparència i cuidar l’extrema pulcritud és dir allò de “La dona del César no tan sols ha de ser decent, sinó també ho ha d’aparentar” s’ha convertit en una gran exigència.

Si férem memòria, i en el cas de la política, l’aportació de tants mèrits curriculars no fou en temps antics un requisit indispensable. Alguns polítics, com fou el cas de Juan Negrín, eren grans professionals i alhora polítics honestos. Feren el seu paper en l’escena pública i a ningú se li va ocórrer preguntar pel seu currículum professional. He llegit que en l’enquesta del CIS de l’any 2011 els ciutadans demanaven dels polítics, i per aquest orde, honestedat, eficàcia i formació. Així doncs un polític no té cap necessitat de mostrar un bagatge de títols acadèmics espectaculars. Gestionar honradament i administrar bé és el que els ciutadans li demanen. Quede per als seus tècnics el consell o el disseny del programa.

Fa anys el bisbe de Conca, amb l’escassedat de preveres per proveir el seu dilatat territori es veié en la necessitat d’ordenar a tota pressa a dignes camperols que no tenien, i ja és molt, més virtuts culturals que la de ser bones persones, honrades i de fe contrastada. Feren el seu paper, actuaren amb proverbial caritat i moriren en santa pau i l’agraïment general pel bé que realitzaren. Se’ls denominà en llenguatge eclesiàstic, i no despectivament, “Els de la fornà de Conca”. Cap d’ells s’havia titulat amb teologia i de llatí no passaven del “Gloria in excelsis Deo”, però en filosofia planera aquella que sap on està la necessitat i quin remei s’ha d’aplicar foren uns mestres sense cap màster, ni falta que els feia.

Joan Josep Cardona és cronista oficial de la vila de Benissa.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?