Vida del trovador Martí de Riquer

Pel seu interés reproduïm aquest article d’opinió aparegut al diari EL PAIS el 27 de març de 2008:

“No estic en condicions de fer un discurs mínimament correcte en allò sintàctic i retòric, perquè estic emocionat com mai, si és que això que senc ho és. M’estranya que els interesse que parlen de mi. Moltes gràcies”. Amb un fil de veu entretallat per la tos, Riquer, davant gairebé 300 assistents, va excusar així l’emoció del vell savi aclaparat pels elogis. Va ser anit, durant la presentació de la seua biografia, Martí de Riquer. Viure la literatura (La Magrana, premio Gaziel; al juny, en Castellà en RBA).

En el Palau de la Música Catalana de Barcelona van estar també el ministre de Cultura, César Antonio Molina, el conseller de la Generalitat Joan Manuel Tresserras i el catedràtic Jordi Llovet, qui va asseverar: “Riquer ocupa un dels llocs més alts en la història de les lletres catalanes dels últims 100 anys”.

Va ser la col·lecció Araluce titulada “Los clásicos al alcance de los niños”, regal de Reis que devorava en la seua infància? O el fet d’iniciar-se amb ell la dissetena generació d’una família d’alt llinatge? Ambdues poden comptar com a raons que van dur A Martí de Riquer a ser un dels grans filòlegs romanistes i expert en Cervantes. Un full de ruta dels seus 94 anys és el que han traçat, després d’un lustre d’investigació, Cristina Gatell i Gloria Soler, autores de la biografia. Sense entrar molt en clarobscurs (“no és una disecció crítica de la seua vida, però hem volgut un treball ampli i honest”, van admetre ahir les autores; una d’elles, Gatell, és a més nora), les seues 582 pàgines sí són una molt documentada biografia de l’intel·lectual.

– Una infància llegida. Gran imaginació, precoç afició per la lectura i portentosa memòria són els senyals que emet el xiquet Martí, nascut en 1914, nét de l’artista Alexandre de Riquer i fill del primogènit Emili de Riquer, mort poc després de néixer Martí, absència que l’inclinaria cap a la família materna. La seua llengua serà el Castellà. “El bilingüisme és convenient i avantatjós”, defensa hui Riquer. No ho veia així en 1935, quan en el diari La Publicitat deia que significaria “l’anihilament del Català, un suïcidi”. Les coordenades de Riquer estaven marcades: un catalanisme més cultural que polític i una vocació literària clara a pesar d’estudiar cinc anys de comerç. Les seues lectures en la Biblioteca de Catalunya, les amistats amb Ignacio Agustí, Joan Teixidor i Salvador Espriu i una àvia que dirigira terres a Lleida amb les “Geórgicas” de Virgili sota l’aixella van perfilar el seu destí.

– Canvi de terç. L’anunci de la guerra civil el va sorprendre a la biblioteca de l’Ateneu barceloní. Va poder col·locar-se en el servei de salvament d’arxius de la Generalitat, dirigit per Agustí Duren i Sanpere. Ací va arribar a casa el primer sou en 17 generacions. Al poc va mostrar una altra característica: intercedir per la vida o la professió dels altres. Per a evitar l’afusellament del falangista Luys Santa Marina o, acabada la guerra, per a frenar la depuració del seu exdirector. El 17 d’octubre de 1937 va emprendre el seu pas a la zona revoltada. “Em resultava indignant l’assassinat d’alguns amics i després estava una certa afinitat amb els ideals religiosos i d’ordre de l’altre bàndol”, comenta parcament Riquer. “Si havia de combatre, preferia l’altre costat”. La destinació va ser el Terç de Requetés de La nostra Senyora de Montserrat, on es passava el rosari i del que nega que fóra l’autor de l’himne, del que només va fer, diu, arranjaments mètrics. Maldestre en la instrucció, va passar a felices tasques administratives, fins que va ser al front de l’Ebre al juliol de 1938.

– Un braç caigut. D’aquesta època, a més de trencar la seua encara hui inseparable pipa, Riquer va dur un dietari: “Mi campanya”. L’infern bèl·lic, reforçat per la lectura de la “Divina comèdia” de Dante, li va durar poc: al rescat va acudir el seu amic Xavier de Sales, que li va aconseguir plaça per a un curs d’oficials de Propaganda i locutors de trinxera. Va ser la seua sort i la seua desgràcia: les seues batalles dialèctiques nocturnes a cops de decibels el van dur a ocupar emissores de Cartagena i Alacant. A Benissa (Alacant) va ser ferit al braç dret, el qual, segons la llegenda (una cosa que la biografia no aclareix) Riquer va perdre, deia, com a acte de purificació per la seua exconducta liberal i catalanista.

– Avalador d’alumnes. Sadollar la curiositat d’una jove de la Secció Femenina de Falange sobre el nom de la Reina de Saba (Balkis) el va dur a casar-se amb Maria Ysabel Permanyer en 1941. Riquer era, des d’un any abans, delegat a Barcelona del Servei de Propaganda de Falange. Intens 1941: es va llicenciar en Filosofia i Lletres i es va quedar com a professor de la Universitat de Barcelona. Començava la carrera del futur gran especialista en literatura medieval, que va anar colant autors catalans en les seues classes i que en 1950 arribava ja a catedràtic. Entre els seus sis fills i un exèrcit infinit de deixebles (Joaquim Moles, Antoni Comas, Salvador Clotas…) va anar desgranant els seus cuirassats treballs sobre els trovadors (especialment Cerverí de Girona), Joanot Martorell i el seu “Tirant Lo Blanc”, els seus Quixot anotats i les seues aportacions sobre el de Avellaneda, o fins i tot el cercle artúric (amb el seu Perceval o el conte del Grial). Classes vitals conformaven el senyal d’un professor reverenciat pels seus alumnes, als quals responia intercedint davant les autoritats (igual que va fer per a alguns professors) en anys convulsos. I així el va enxampar la revolta per a un sindicat democràtic d’estudiants, la Caputxinada, en 1966, com a vicerector de la universitat, d’on va dimitir l’any següent per la intransigència institucional.

– “Profe” del Rei. Un intel·lectual afí al règim, segons aquest; i un savi de família noble i tradició monàrquica, segons la Casa Reial. Radiografiat així, Martí de Riquer va passar a ser professor del príncep Juan Carlos en 1960. Com li diguera al pare, el Comte de Barcelona, que controlara la lectura al fill, va acabar com a membre del seu consell privat i, al juny de 1977, de senador per designació real. Res no el va fer canviar. Sí li va afectar la mort de la seua muller, després de gairebé 60 de matrimoni. Manté la disciplina de dutxar-se dues vegades al dia amb aigua freda mentre llegeix ara novel·les policíaques, el més proper avui als seus benvolguts trovadors d’antany.

Enllaç d’Interés
Notícia original