Viure en constricció; per Joan Josep Cardona

L’inici del segle XX fou convuls. En l’àmbit nacional i local. Espanya havia perdut les dos darreres colònies. Cuba i Filipines. La intel·lectualitat examinà la història espanyola i posà la mirada en els instants de l’antiga esplendor. Trau a relluir literàriament autors com Gonzalo de Berceo com a pedra fonamental de la llengua castellana bressol vehicular d’una gloriosa tradició cultural. Pensaven els Azorín, Unamuno, Valle Inclan i altres escriptors que tenint com a motivació aquell esperit fundacional els seus escrits ajudarien a la regeneració nacional trencant la inèrcia de derrota. Les personalitats més conscienciades d’eixe instant es posen al costat d’una causa comuna: traure Espanya de la prostració en què viu. A tots els nivells.

D’eixa generació és el benisser Francisco de Asis Cabrera, més conegut pel Capità Cabrera. Perduda l’illa de Cuba, que acaba amb la seua carrera militar, torna a Benissa. Està decidit a passar en el seu poble natal la resta de la seva existència. Construeix la famosa Torre del Capità i amb la seua família crea un petit món domèstic on el conreu de la cultura es converteix en un baló d’oxigen que els ajuda a respirar dins d’un ambient clerical, caciquil i oprimit. La vida local on tota iniciativa ha de passar per les mans de la família dels Torres Orduña crea una atmosfera pesada que fa difícil expressar el moviment regeneracionista de la generació del 98. Tot s’ha de fer seguint el dictat d’una classe dirigent en descomposició que es resisteix a deixar el seu antic poder. La seva influència és total, i desgraciat d’aquell que intente oposar-se al seu domini.

A discutir el seu predomini apareix en l’arena política el capità Cabrera. Abraça la causa canalejista, funda el partit a Benissa i amb el seu diari “El Centinela” combat aferrissadament al partit conservador, i, en especial a Antonio Torres Orduña, el seu representant en la comarca. Tots aquells agraviats, oprimits, descontents i amb afany que les coses canvien es posen al costat del capità. La repressió de Torres no es fa esperar. De la vinya Abargues foren acomiadats en octubre de l’any 1905 quatre treballadors de Benissa que no l’havien votat. Les eleccions són una farsa i el mateix notari públic es presta a la manipulació.

Anys abans, la contestació contra el poder de Torres feta en forma d’escrit aparegut al diari “El Radical” i signat per Vicent Capó és castigada amb una pena de desterrament de quatre anys a Bolulla. El mateix capità va sofrir una nit l’atac de sa casa amb tirs de pistola i escopeta, la destrucció d’una sínia de la seva propietat a Orxelles i de les brocades dels ceps del seu bancal d’Almatimi. I, si no fos prou amb això, en acabar la seva alcaldia l’any 1906 fou objecte d’una severa inspecció de l’administració municipal on, indubtablement res es va poder trobar en contra seva.

La mirada d´aquell passat cal posar-la ara en la més rabiosa actualitat. En l’àmbit nacional hem viscut una setmana on les denúncies fetes contra la llibertat d’expressió han estat a l’ordre del dia. L’ordre establert té dificultats per a comprendre qualsevol contestació que no estiga dins de l’estricta normativa. L’art, en qualsevol manifestació, és l’avançada de l’evolució i qui metafòricament millor expressa els canvis d’època La posterior decantació marcarà el camí. La progressió en definitiva. Sant Francesc d’Assís fou un transgressor. Mozart, Picasso i Gaudí també. I, el nostre capità Cabrera també entra aquí.

Si vivim en la confortable inèrcia que l’avorrida vida d’un poble, Benissa en concret, ens proposa podem acabar amb les neurones pròpies d’una pedra tosca. Si ens deixem acovardir pel què diran, per deixar fer o, si tenim la por covada, trairem l’esperit fresc i ambiciós d’una generació, que com la del capità Cabrera, ara també, com aquella jove i arriscada, vol traure el nostre poble dels camins trillats i confortables. I així, no. Així ni podrem canviar vicis, ni posar al dia el nostre poble i seguirem amb un anar fent pansit, trist i cloroformitzat.

Quan apareixen esporàdicament en la vida dels pobles unes generacions altruistes, plenes d’iniciativa i il·lusió cal posar-se del seu costat. Si estiméssim la història de Benissa, si a ella dediquéssim el gust per llegir-la i interpretar-la ens trobaríem en molts moments de la història on la força d’eixes generacions feren possible grans coses per al poble. Aquelles que feren la plaça i el modèlic eixample urbà, la que de 1928 a 1936 creà un model industrial i associatiu, la que en 1977 va iniciar una nova era de modernitat a tots els nivells i la que ara intenta trencar esquemes i posar-nos al dia són les que interpreten el sentir d’una regeneració.

Viure en constricció, ofegats per un pes continuista on la generositat no existeix és resistir-se a evidències que si bé els agraeixen els seus antics bons serveis, els estan demanant a veu en clam que el seu temps ha passat i que és de justícia donar pas a les lògiques il·lusions d’unes generacions que tenen tot el dret del món a somniar en canviar el món. Viure en un món judicialitzat, on el local no està exempt, és voler passar a la història com un Don Antonio Torres Orduña i que les hemeroteques s’encarreguen d’informar-nos d’uns fets que no els deixen en bon lloc. Caldria demanar honesta opinió i saber si ens convindria continuar essent un Antonio Salieri, acadèmic i avorrit o un Wolfang Amadeus Mozart trencador i genial. Els arxius de la memòria ni moren, ni s’obliden. Sempre apareixen. De tant en tant es consulten, s’interpreten amb correcte contrast i es posen les coses en clar i per net. Com un reviscolar, agrade o no.