Una funcionària, per Vicent Ibañez

La popularitat de l’empleat públic (funcionaris, personal laboral), des de sempre, ha estat, en el rànquing de preferències populars, en els llocs més criticats. Al costat dels acudits de “leperos”, és un tema molt recorregut.

Per a adquirir la condició d’empleat públic, generalment s’ha de superar un procés selectiu en què han de tenir-se en compte els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat, a més de quedar garantida la publicitat de les convocatòries.

La regulació de l’ocupació pública te la seua base en la Llei 7/2007, de 12 d’abril, de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, i a més del funcionari públic o de carrera, comprèn al personal laboral, funcionaris interins, personal directiu i personal eventual.

És molt comú que la ciutadania en general, associe empleat public als treballadors municipals, supose que per la proximitat i coneixement personal. En general, es desconeix que també els metges, els mestres i professors, les universitats, els jutges, els bombers, la policia nacional, la guàrdia civil, l’exèrcit, són empleats públics. Amb el que alguns acudits, ben pensat, passen a ser una burla i un escarn per a persones que donen de sí el seu treball pel benestar public, sense esperar recompensa, però tampoc burla i desdeny.

L’experiència dels meues 36 anys d’empleat públic, com a personal laboral en l’Ajuntament de Benissa, dels quals alguns d’ells, a més, vaig ser representant sindical, m’han portat a la conclusió que la popularitat o impopularitat de l’empleat públic, ha depès sempre de la situació econòmica i d’ocupació del país. Però, a més, els representants polítics, han fomentat, involuntària o voluntàriament aqueixa mala premsa.

A vaques grosses:

– No, Vicent, jo guanye en una setmana el que tu en un mes en l’Ajuntament. A més, en nòmina escassament el sou base, la resta en negre, tío. I tú ací mort de fàstic.

A vaques flaques:

– Que bé vius. Sou segur, horari de marques i poc treball.

Es reconeix vosté en aquet diàleg?.

En les diverses crisis que s’han anat produint, l’empleat públic ha anat suportant, retallades, congelacions i ajustos, que volguera o no, el govern o les entitats públiques han anat decretant. Les pèrdues de poder adquisitiu, mai s’han recuperat, enfront dels decrets que els representants públics (polítics), als quals afectats per les retallades, després decreten els seus ajustos per a quedar ben remunerats.

En la crisi actual, el govern, s’ha encebat especialment en l’empleat públic, i amb escassos decrets, i en bé de l’estabilitat estatal i la salvació del Regne d’Espanya, ha desposseït de drets, reconeguts per lleis i acords, retornant a temps en els quals les llibertats polítiques i sindicals no existien. Els drets i obligacions en matèria laboral de l’empleat public, aconseguits en dures negociacions durant els últims 36 anys, han sigut calcigats mitjançant escarits decrets llei i sense complir cap dels requisits, als quals l’administració s’havia compromès en aquestes lleis i acords.

I no vaig a seguir per ací.

Ve avui a conte aquest escrit, perquè m’ha arribat la notícia de la vacant que va a causar el lloc de la Tresoreria municipal de Benissa, que al costat de la vacant del lloc d’Interventor recent, deixen l’àrea econòmica totalment escapçada.

Si en l’Ajuntament de Benissa, algú presumeix de bona gestió econòmica, haurà d’associar a aqueix èxit dos noms, que són els de els dos últims empleats públics, responsables d’aquests departaments.

Com la pràctica comuna no és reconèixer-ho públicament, he de dir que Sefa Ribes i José Antonio Beltran, han sigut, amb el seu treball seriós, callat, fiscalitzador, i a vegades pagat amb ingratitut, els responsables d’una gestió polida i que als resultats em remet.

I Sefa Ribes, per a mi, un exemple d’empleat públic, defensor del públic, de la serietat, de poques falories i autocomplaences, del treball callat, les bones pràctiques i la legalitat.