Opinió

Sí, farem el Calendari 2021; per Joan Josep Cardona

Primera portada del Calendari dels Brillants. Any 1988
Primera portada del Calendari dels Brillants. Any 1988

Recorrem amb un cert pessimisme actual a una frase terrible: res serà com abans. És un pensament dit en veu alta que transmet renúncia, amnèsia i tangible tristesa. L’escassa pedagogia que s’ha fet sobre el canvi de l’habitual concepció de la nostra rutinària existència ens deixa desemparats i a mercè d’incerteses. Molts interpreten que en la reclusió en les nostres cases hem començat a desenvolupar hàbits, prioritats, aptituds i valors que els havíem oblidat o que mai els havíem fet servir i que precisament seran els que ens retornaran amb confiança al nou camí. És una retòrica de missatges que ens apleguen per diversos mitjans que entre bondats i optimismes benintencionats porten la missió de la irrenunciable esperança.

El res serà com abans s’ha de transcriure en la capacitat personal d’esbrinar què de constructiu tenim i què d’esperit de derrota manifestem en la nostra concepció de la vida. Quan fa uns mesos parlàvem de la “memòria històrica”, que jo eixample a tota mena d’activitat humana que ens ha fet civilitzats i amb plena capacitat de fer alguna cosa positiva en bé d’eixa mateixa humanitat, penso que és irrenunciable deixar-la de banda quan expressem el “Res serà com abans”. Moltes coses positives han de seguir dins de la famosa frase del “Guepard” de Lampedusa (tot ha de canviar perquè tot segueixi igual).

Molts dels treballs que han acomplert la majoria d’edat, són bons i tenen vida, on entra el popular “Calendari dels Brillants” han de seguir. Continuarà per la fidelitat que devem a una manera de viure respectuosa amb uns preceptes saludables per sentir-nos amb plenitud espiritual, mental i física per ser útils als demés, sensibles a les seves necessitats i sempre sempre fent camí. No es pot renunciar a ser aquell famós calendari de “taco” on cada dia era una fulla de pensaments, de consells i de salutífera gotellada de fina pluja que animava als cors contrits. Tampoc oblidar l’esperit de cohesió comarcal on entren des de la col·laboració de la totalitat dels seus municipis a la contribució dels seus millors escriptors i escriptores del moment, dels il·lustradors i il·lustradores artistes i creatius, i tots ells i elles compromesos en fer visible la nostra comarca més enllà dels nostres límits. Molt menys oblidar-nos de la contribució científica més actualitzada i sensibilitzada en el canvi climàtic.

Quan ara es parla de les mesures a prendre amb el teixit productiu per a no caure en dura recessió també alça la veu la gent de la cultura, la més pobra i oblidada. I ara és ella precisament la que dins del confinament ha produït els llibres que llegim, la música que escoltem o les arts plàstiques o musicals que gaudim per internet. I poca cosa tan emocionant com escoltar la música del “Idil-li” de Joan Albert Altisent prèvia la lectura d’una ben aconseguida poesia apareguda en un “blog” benisser per revitalitzar els ànims i pensar amb el bé que ha fet a tanta gent. És un esclat de compromís que s’oposa a la dura escena de la pel·lícula “La colmena”, on un policia dels negres anys quaranta respon al company qui és el jove que acaben de fer fora del calabós: “Uno que escribe”, va dir fregant-se les mans per entrar en calor, despectiu i molest.

Penso amb plena confiança que en la propera pasqua de nadal, i pensant també en un ambient nadalenc on ens tornarem a veure altra vegada al voltant de la taula familiar tornarem a tenir entre les mans el “Calendari dels brillants 2021”. Penso que Don Joan de Plamolins segurament haurà de vendre algun bancal de tarongers de Sanet, o perdonar l’arrendament de la Corona de Berdica, que Jaume Domènech, el seu procurador podrà venir a rebre les estrenes i obsequiar amb les dolces mandarines. També que els Avellà hauran enllestit la feina a temps, com sempre fan, i que la bona gent que el compra, els anunciants i els patriotes regidors i regidores de la comarca seran fidels en la seva modesta contribució on tota pedra fa marge. I penso, i penso que la vida continua escoltant ara la segona estrofa de la lletra de la música d’Altisent “… passa l’hivern amb sos cruels rigors…”.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?