Quan falla la llum elèctrica; per Joan Josep Cardona

Opina un amable veí de casa que els talls d’electricitat que patirem en la nostra infància els vivíem amb normalitat. Eixa resignació la sustenta en la realitat d’un temps on sabíem què era un luxe i què una necessitat. La vida oscil·lava dins de la precarietat econòmica i tot es mesurava amb mentalitat d’estalvi. En el cas de l’electricitat feta servir domèsticament per a engegar els pocs aparells de ràdio del poble o la necessària il·luminació nocturna es sotmetia a una prudent utilització. Eixe estalvi de fluid elèctric estava justificat tant per ser un servici car com per la irregularitat del subministrament. Fills d’una època d’incerteses la meua generació està ensinistrada a utilitzar aquesta font energètica amb mesura i en els anecdòtics, i breus moments en què falta els viu amb total indiferència. Ha conegut dies de total absència com també l’actual ràpida solució del problema. Res li ve de nou.

Es pot dir que l’energia elèctrica aplegà molt prompte a Benissa. En l’any 1898 la fàbrica de farina “Abargues y Cabrera” deixava enrere els molins de gra del Pla dels Molins i construïa una fàbrica de nova planta utilitzant el sistema de moltura austrohongarès amb maquinària moguda a vapor. Era un avanç tècnic que permeté afegir-li una turbina que dotava d’energia elèctrica a dependències annexes a la indústria. Tenint en compte que la fàbrica tan sols treballava set hores al dia podia permetre’s utilitzar la potència sobrant subministrant electricitat a les cases dels dos propietaris, uns pocs abonats i els edificis públics de l’església, convent, ajuntament i quarter de la guàrdia civil. Ja es pot suposar que l’energia que sortia d’aquell molí fariner era suficient per a tan poca demanda. Canviaria la situació quan aquell interessant període d’industrialització en què va viure la Benissa de la primera meitat del segle XX forçava a buscar noves companyies de subministrament.

En un interessant article de Juanjo Ortuño publicat en el número 46 de la revista “Aguaits” trobarem les dues companyies elèctriques que succeirien a les petites empreses locals. “El Algar” i la “Electricista Alcoyana” foren les encarregades d’oferir el seu servei a bona part de la nostra comarca fins els anys seixanta que acabaria amb l’absorció duta a terme per la Hidroelèctrica Española. Fins eixe instant el servei, i molt especialment als anys quaranta i cinquanta els talls de subministrament eren constants. El material conductor des dels centres productors als diversos nuclis urbans estaven en un lamentable estat degut a la impossibilitat de renovar-los a causa del bloqueig comercial en què vivia el país. Unim a eixe estat de coses les secades de l’època que deixaven sense cabal els esquifits rius de la comarca, lloc on estaven les turbines, i tindrem a la vista un panorama de desolació. Algunes fàbriques de tèxtil, com la que en l’any 1949 havia de subministrar l’equipament a la U.D. Benisa, no podia atendre la comanda “debido a no poder trabajar mas que un dia a la semana”. Unes penalitats que es feien extensibles a poder garantir-li al “Cine Goya” benisser emetre les sessions dominicals amb absoluta normalitat. “Alba de América” ,pel·lícula de Juan de Orduña, exhibí els “cuadros” finals el dilluns i dimarts subsegüents. I en època de la fira de Sant Antoni, amb els continus temporals de neu que trencaven els fils conductors de les comarques interiors o tombaven els dèbils postes impedien funcionar la roda de cavallets. Unes condicions penoses que obligava als tenderols de roba, ferramentes i torrons a exposar la mercaderia sota la lúgubre il·luminació d’un trist carburar.

Dins d’aquelles malsegures condicions hi havien solucions de compromís essent les fàbriques de mobles les primeres en tenir fonts alternatives utilitzant dinamos pròpies mogudes amb oli pesant. Els Ivars posseïen una d’aquestes baluernes que utilitzaven quasi de forma contínua. El propi Seminari Menor dels Franciscans havia rebut del convent d’Ontinyent un artefacte perillosíssim que s’havia de posar en marxa calfant abans uns “pernos” que no deixaren de causar espant als pocs electricistes del poble que s’atrevien a reparar-lo. I era que l’electricitat movia a respecte quan passaves per davant del transformador del carrer Teulada amb aquell misteriós brunzir que sortia de l’interior, els grans aïllants de ceràmica i la porta amb la imatge de la calavera i les dues tíbies encreuades. També la mort d’un podador que no advertí els fils de la llum que passaven per un garrofer o un atrevit pastoret que s’encolomà torre amunt en busca d’un niu de gafarrons. L’electricitat ha deixat en el subconscient dels més majors un record de temor i cautela impossible d’oblidar.

I vet aquí que totes aquestes velles històries serviren fa uns dies per a entretenir a les meues netes i net en la llarga jornada del passat dilluns dins de la gran apagada general. Parlar-los de “Petromax”, carburers, cresols, quinqués o el ciri foren arqueologia pura o batalletes de l’avi on no crec que tragueren algun profit. A les onze de la nit tornà la llum i posaren en marxa tabletes, ordinadors i mòbils. Un parell d’hores més d’obscuritat i a la cuina bulliria un gran perol de til·la, melissa i flor de taronger. La senyora Internet vingué a temps, es tallà en sec la tertúlia i la pau universal s’establí com un bàlsam guaridor.