Projectes en la tardor, per Joan Josep Cardona

Encara lluny dels actuals temps d’incertesa apareixia publicat en l’any 2018 un seguit d’articles breus que sota el títol de “L’era del desànim” recollia les reflexions de Begoña Roman, doctora en filosofia i quatre autors més de primer ordre vinculats al moviment “Cristianisme i Justícia”. Es tractava de donar una resposta a les preguntes que molts ens féiem respecte a la baixada emocional provocada per una situació d’estancament que tant anava en el sentit d’una economia de ferotge especulació com en la davallada del sentir humanista propi de tot ésser animat. Un dels pensaments clau que entrelluquem en la seva lectura parla del sentit de l’hospitalitat. Quedem amb una persona o grup d’amics i marquem dia, hora i lloc. És el pressuposat normal que regula els nostres encontres socials. Les circumstàncies que ara vivim reglamenten, i de vegades impossibiliten, incloses les trobades familiars. I eixe abrupte trencament és descrit per Begoña Roman com que “la veritable hospitalitat és intempestiva i la que ens descol·loca”. És un símil que descriu que una hospitalitat maligna ha entrat ara en casa nostra en forma de virus deixant-nos sense resposta. Precisem trobades amables per trobar sentit a la sotsobra i que eleven l’esperit i pel contrari ens trobem amb silenci i soledat.

Molta gent viu aquesta actual privació de contacte humà amb profunda depressió. Es detecta quan fas una cua per gestionar un assumpte administratiu o una compra al supermercat. Fer eixe espai de trobada és per a la majoria l’única ocasió de dialogar fora de l’àmbit familiar i ho viuen amb moltes ganes de ser escoltades. Els més majors vivíem amb molta intensitat eixes ganes de relació social en aplegar la tardor. Una Benissa agrària que passava un llarg estiu d’arreplega de collites al camp tornava al poble a darrers d’octubre amb la necessitat de recuperar trobades amicals i projectar els modestos anhels, que tant podien ser culturals com esportius molt necessaris per a sentir-se part d’una societat activa.

Lluny de viure actualment dins d’una normalitat que projecta i actua ens trobem amb paraules d’Antoni Gutiérrez-Rubí en el que ell denomina “L’era del desordre”. L’autor, un respectat assessor de comunicació i consultor polític de primera línia, parla de la necessitat de fer un “gran recomençament” que tant afecta a les nostres economies, com a la política, com a la societat. No integra en el seu pensament els auguris apocalíptics sobre el futur però adverteix que caminem sobre una fina capa de gel on uns fugim, altres escapem corrent del desastre i altres accelerem el pas fent perillar el desglaç i caure dins del toll d’aigua. Posa exemples tan clars com la desconfiança que sentim pels polítics i es recolza en diverses enquestes com la del “The Listening Project” fet sobre 30.000 persones de les quals dos de cada tres en el món, i en l’actual gestió de la Covid-19 confien més en les empreses que en els governs. Cita que l’establiment de nous marcs de corresponsabilitat és inevitable per quan la lentitud de la política (i l’Administració), que és calmosa, sempre endarrerida i insuficient, precisarà d’un canvi de mentalitat de gestió amb més actors de la vida civil provats en honestedat i preparació.

Caldria ser molt cecs si no advertirem que aquesta “Era del desordre” a què al·ludeix Gutiérrez-Rubí forma part d’un canvi d’era que no va precisament de la mà del pas cronològic d’un fi de segle i l’inici d’un altre, sinó que és el complicat ajust d’un avanç tecnològic covat de fa temps amb el natural desenvolupament humà de les persones que és més lent. Quan fa anys en la nostra vida professional ens predicaven des dels gabinets de direcció per objectius que ens havíem d’acostumar a un “entorn canviant” mai sospitàvem, que ara, ja jubilats hauríem de viure una revolució absoluta que a més de tècnica ens afecta com a persones emocionals com som. I, sincerament crec que ni en aquells temps ni ara mateix tenim capacitat humana suficient per a acoblar el nostre pas emocional al científic sense patir, de vegades, una tragèdia personal.

I en aquest estat de coses, acostumats de segles a una evolució de la humanitat pausada, verificada en la nostra educació familiar i acadèmica com partícips d’una anella de la cadena genealògica i amb vocació de trametre valors ancestrals trobar-nos amb aquest “desordre” provoca desconcert i incertesa. L’anunciada premonició que després de la Covid-19 ja no serem els mateixos caldria matisar-la, amb una mena dels nostres “antics projectes de la tardor”, on la recuperació de l’esperança passe per ser una absoluta necessitat. Inclinar la balança del des-encontre dels ciutadans amb els seus gestors polítics es fa cada dia més evident. L’absència del diàleg cara a cara queda ocupada per la frenètica agilitat de les xarxes socials amb debats estèrils, quan no banals. És una sortida natural, i de vegades necessària i profilàctica. No és més que el guirigall normal de les antigues assemblees, però aquestes, almenys aplegaven dins del calor humà a eixes coses que es diuen “consens” i ara es supleixen per això tan eteri de “oportunitat de canvi” que pocs entenen quina cosa és.

(Peu de foto: Jocs Florals de Benissa. Any 1968. Pepe Moragues, Eugenio Capó, Joan Josep Cardona, Pepita Frau, Secundino Ferrer, Paco Arjona i Pepe Ribera)