Migracions; per Enrique Orihuel

El 27 de maig de 1920 va desembarcar a Nova York un jove de 18 anys que havia viatjat des de Le Havre a bord del vaixell France. Era natural de Benissa i es deia Juan Bautista Orihuel. Així figura als registres d’immigració de l’Illa Ellis, on consta com a nom alternatiu Mr. Juan Orihuel.

Durant les primeres dècades del segle XX la fil·loxera es va estendre pels ceps de la Marina Alta. Des de Gata de Gorgos, Pedreguer i Benissa es va dispersar per tota la comarca provocant una crisi que va espentar a molts a emigrar. Van ser més de deu mil persones les que van eixir rumb a Nova York fugint de la pobresa. Molts altres van emigrar a països com Algèria o a les comarques veïnes. Quasi amb seguretat Mr. Juan degué ser família del meu avi Benito Orihuel Pineda, benisser i també migrant intern que es va establir a Gandia.

És difícil trobar a algú que no tinga arrels migrants afonades al seu arbre genealògic. Avantpassats que van abandonar la seua terra natal i es van establir a l’estranger o en un altre lloc del seu propi país. Van marxar buscant una vida digna i un futur millor. A vegades forçats per la guerra, la violència o la repressió política.

Theodor Kallifatides relata en Mares i fills les seues vivències personals i familiars. Reflexiona sobre el que significa ser migrant o refugiat, estranger o foraster al lloc on vius. Una situació recurrent en la història, cada vegada més habitual en les societats europees. Kallifatides, un grec establit a Suècia, descriu la migració mitjançant una metàfora: «M’he deixat la vida lluitant per entrar al recinte emmurallat d’una societat diferent». Estableix la dialèctica entre «dins» i «fora» de la muralla: «Els nascuts dins de la muralla no ho entenen. Però potser podrien entendre-ho? Per a ells la muralla és protecció, per als altres és la principal trava».

La muralla invisible de la migració fracciona el nostre país amb 7,5 milions de persones nascudes a l’estranger. Una de cada sis persones queda fora del nostre recinte emmurallat. Al País Valencià la proporció és major, i encara més a Gandia, on una de cada quatre persones va nàixer a altres països. Són prop de 20.000 migrants estrangers, principalment búlgars, marroquins i colombians «lluitant per entrar al recinte emmurallat».

Deia Kallifatides que a Grècia com a Suècia, la manera d’enfrontar als immigrants és la mateixa: «Oficialment són un problema. Extraoficialment, una solució» i cita el poema de Kavafis en el qual Alexandria espera als bàrbars que no arriben: «I què serà de nosaltres ara sense bàrbars? Aquesta gent, al cap i a la fi, era una solució».

Hi ha qui percep la immigració com un problema. Fins i tot els menyspreen creient-los una amenaça. No obstant això, els immigrants formen part de la solució. Culpar-los d’abusar de les oportunitats del nostre estat de benestar és una percepció incerta. Els estudis sobre el tema indiquen que els immigrants residents a Espanya aporten al nostre estat de benestar molt més del que reben. Afavoreixen el manteniment del sistema de pensions, temperen l’hivern demogràfic de la baixa natalitat i contribueixen al desenvolupament del país. Per exemple, la manca de professionals sanitaris del nostre sistema sanitari, difícilment se solucionarà sense facilitar que professionals d’altres països accedisquen al mercat laboral espanyol.

La inclusió de les persones migrants en la nostra societat, als nostres pobles i ciutats, és una necessitat inajornable beneficiosa per a tots, els de dins i els de fora de la muralla. No té sentit reforçar les muralles i, almenys, s’haurien d’ajustar les portes i finestres.

Inclusió no necessàriament ha d’identificar-se amb renúncia. No es pot pretendre que l’immigrant desistisca de la seua cultura i les seues arrels. Els sefardites que al segle XV van emigrar forçosament des d’Espanya, van conservar durant segles les seues arrels i l’idioma jueu-espanyol en els nombrosos països en els quals es van assentar després de l’expulsió. La cohesió social entre els immigrants i la població nativa es construeix mitjançant conceptes com la solidaritat, tolerància, participació i confiança mútua.

No sé res sobre la història de Juan Bautista Orihuel. Puc imaginar les dificultats que va trobar fins a arribar al port de Le Havre i suposar que, una vegada a Nova York, visitaria la fonda «La Valenciana», al Lower East Side, regentada per un benisser i un orber. Hui dia, paradoxalment, el 40% del cens de Benissa està format per estrangers, principalment anglesos, alemanys i colombians.

Seria convenient canviar la nostra mirada col·lectiva sobre l’immigrant, l’estranger, l’altre. «Panchito», «sudaca» o «moraco» són apel·latius despectius que no contribueixen a la cohesió social i responen a una mirada menyspreadora. Més desitjable seria que la nostra mirada sobre els immigrants fora -utilitzant l’expressió de Baudelaire, la de «mon semblable, mon frère» (el meu semblant, el meu germà).