Opinió

Mecenatge de passa curta; per Joan Josep Cardona

Una persona visita una exposició de fotografia

Fa anys a Benissa, en arribar les festes majors, feien una cordà. Aquest exercici de pirotècnia nocturna convertia la plaça principal en un escenari perillós de transitar. Sabien els vells afeccionats que cada carret dels coets costava un dineral. Si això es deixava en mans de la comissió festera amb un parell de passades de corda, i en mitja hora escassa, es podia dir que bona nit cresol que la llum s’apaga. Circumstància que mai es podia donar gràcies a la munificència dels rics benissers de la diàspora valenciana. Les festes de la Puríssima en aquells temps, i en els presents, proposa la trobada i per la patrona tothom afluixa la butxaca. I des de la capital valenciana venien carregats els autobusos de “La Unión de Benisa, S.L” amb les famílies emigrades, és a dir aquell braç treballador que bé siga col·locats en una porteria, un taller de fusta o viure “amb amo” havien solucionat una vida destinada a una decorosa misèria. Altres a bord de “la rubia” dels Mas, el “sis-cents” de Don Pepe o els seients de primera de l’autobús, i mostrant la seva patent de ric, aplegaven al poble mudats i amb olor a colònia lavanda.

Posant-nos en la situació de que aquesta gent de possibles alguna o altra cosa havia de fer per justificar que vivien en pis propi, i al centre de la capital, escoltaven el problema de la cordà i amb rialla satisfeta amollaven que “això ho pague jo”. Aquí tenim a un home al qual el diccionari li posa el nom de mecenes. Ostentar aquesta distinció popular obligava a posteriors munificències donant patent d’emulació d’aquells antics Feliu que construïen altars o als patricis Ivars del Povil que tenien oratori i capellà propi. Però una cosa és crear-se una fama, encara que discreta, de pagar els xiulets de la processó del Corpus o aquestes dotzenes de coets borratxos i l’altra entendre que Caius Cilnius Maecenas, amb tal nom de pila era sensible a les arts i obria casa i menjador als talents més preclars seixanta-nou abans de la vinguda de Crist al món. El romà anava a les coses grans i deixava la menudalla al comerciant de vetes i fils.

Avançant-nos ara vint segles després, en els dies on aquí es penjava l’aixada i s’agafava el palustre vam veure que l’economia anà cap amunt. I amb els diners l’entrada d’un costumari diferent i l’adaptació a un món que permetia alegries i sintonia amb la modernitat. Actualitzarem també un vocabulari que afectà tots els aspectes de la vida. I això de pagar els coets de la cordà el transformarem en “patrocini de la cordà”. Vinc jo a significar que s’havia de posar al programa de festes la marca o societat de qui li pagava al coeter de l’Olla d’Altea l’hora extra de la coeteria. Però no pensen els lectors que aquí no hi teníem homenots disposats a pegar la campanada i que el seu nom fos agraït pel comú dedicant-li un carrer o una plaça amb un arbre i una font. Possiblement, i per aquelles influències de la clientela estrangera, els entrà en el pensament deixar una fundació com la bona tradició burgesa sol deixar en les grans capitals europees. Quan a primera hora del matí una persona d’eixe ascens social es calça les sabates pot tenir una il·luminació celestial. Ha decidit ser sensible amb la creació artística, cultural o mediambiental. Ha escoltat allò de “mens sana in corpore sano” i fugint de pagar-li al club de futbol els balons i l’equipatge ha optat per la “mens sana”. Satisfet d’eixe canvi ho vol anunciar a la colla que a diari comparteix el pa i el vi i el rebentat de l’esmorzar. Verbalitzar una idea tan noble i posar els fonaments d’una mampresa, que ben orientada pot donar un alt i productiu rendiment, precisa d’un auditori que sap de què va la cosa. ¿Has dit cabra, Mateu?

Ometo seguir detallant, per no deixar caure l’optimisme del lector, la desatenta expectació que acollí les exposicions de bona fe que aquella persona tractava d’explicar. Posen-se vostès en la circumstància de trobar-se en un cenacle nul·lament receptiu i que desinfla lentament les aspiracions de qui intenta emular a una societat culta i europea que va a les subhastes d’art, compra valuosos objectes i els posa a l’abast del poble, posem per cas en un museu municipal. Intenten vostès influir en la voluntat d’algun modern mecenes de camisetes esportives, premis de carreres o pagar el conjunt musical de moda que canvie de perspectiva. Rere d’ell les veus de rendibilitat, objectius, estadístiques o introducció de mercat pujaran el to de veu quan li fan veure que els èxits de convocatòria d’una propaganda mercantil res han de veure amb la plàcida soledat dels museus, el nivell de lectura o el balneari de qualsevol biblioteca. El sit sibi terra levis del poeta Marcial ja posarà les coses, i al temps, en el seu lloc. A menys que coses com la tan nomenada intel·ligència artificial ens allibere de tot esforç mental propi i humà i tornem nosaltres a viure damunt dels arbres o dins la cova del Racó de la Francesa.


Comentaris a la notícia

Voleu deixar un comentari a la notícia?