Les hortes casolanes; per Joan Josep Cardona

El gen agrari benisser és irrebatible, però amb matisació. Actualment no depenem per a viure de l’explotació del camp i hem reconvertit eixa forma de subsistència en un passatemps, en una revisió de l’ecologisme o en l’exigència de no deixar perdre l’herència dels majors. En qualsevol cas dedicar-se a tan actual i pacífica ocupació entreté. I no és menys important que porta l’afegit dels efectes sanatius on es beneficia el cos i la ment. En tal profilaxi es manifestaven els antics clínics i, entre ells, el catedràtic Fèlix Miquel, metge de cambra de sa majestat Ferran VII que a les malalties dels nervis recomanava aire sa i passar les vesprades en mig dels horts, algun que altre glop d’aigua de flor de taronger i, si fos afeccionat el malalt a la lectura fer-se acompanyar per les Bucòliques de Virgili.

Tenim clar que els nostres majors, no precisament dedicats a compaginar l’aixada amb el profit d’una erudita lectura, prou tenien en aquest ardent oratge estival a batre el gra o a fer l’escaldà. Al màxim que podien aplegar en matèria espiritual seria resar el rosari a la llum del cresol. Per respecte i agraïment a ells situarem el comentari en el mesurat punt del plàcid instant on cau el sol rere la Solana on aquells bons llauradors descansant el cos sobre una cadira de seient d’espart miraven orgullosos el melonar o la tomaquera que creixia al sequer de la caseta.
Lluny d’aquell tendre idil·li en què imaginem el nostre passat, i posats els peus en el nostre actual present el conreu de la tomaquera forma part del moll de tota amigable conversa d’esmorzar de dissabte. Deturem el nostre discurs en aquest punt. La tomaca antiga i casolana, que ningú discutirà que el seu sabor és infinitament superior a la variada oferta del supermercat és el centre de la discussió, discreta, però apassionada d’aquesta bona gent. Rere cada tomaca que portem ufanament dins de la cistella a la taula familiar s’amaga tot un procés de proves, fracassos, esperances i com no, desenganys.

Mire amb la resignada i corresponent consideració de l’esterilitat dels meus esforços com les tomaqueres de casa els ha entrat la pesta de la “Tuta absoluta”. Aquest mal està produït per un “lepidòpter distrioso”, un nom que no coneixia el suec Karl von Linné, cèlebre botànic del segle XVIII autor que publicà el “Systeme naturae” que s’ocupà de classificar en bon llatí plantes i organismes vius. Estic segur que si la plaga hagués envaït el seu camp d’experimentació no hagués dubtat en classificar-ho com “Tocacollinis tomaqueris”, versió macarrònica del culte “tangeri testiculum solanum lycopericum”. No hi ha eficaç remei conegut que puga fer front a tan temible invasió. I molt menys si pretens enfrontar-te a ella amb els remeis ecològics que com el suc de tabac, ortigues, sabó o cendra són els que amb franciscana fe administre al meu hort. I amb tan pur respecte entre místic i religiós no faig el tractament utilitzant la màquina de sulfatar sinó a la forma antiga ruixant amb un pinzell de brots d’espart mullat dins d’un poal. És tant el sentit del rigor litúrgic que tan sols em manca recitar la “Benedictio ad quodcumque comestibile” que es recomana en el ritual romà de l’erudit Joaquim Solans, savi mestre de cerimònies de la catedral d’Urgell.

Fill de la pràctica científica d’examinar les causes que produeixin els efectes em pose, sempre en casos com aquests, en mans d’allò que els antics biblistes definien com “concordisme”. Una regla que tracta de trobar respostes lògiques. En el present cas descartarem que el problema hagi estat per l’aigua de reg per quan s’utilitza la de l’aljub. Tampoc pot ser l’adob que és el “compost” casolà i ni pensar en l’origen del plançó que prové de perpinyera de llaurador de confiança.

Reduïda l’exegesi a no ser el factor de la terra de casa el causant de la plaga traslladarem el problema als agents externs al Pla dels Molins. I deixant la desgràcia que afecta al bancal més menut a solucions científiques fora del meu abast confortem el nostre ànim oferint a l’amabilitat del lector que ha tingut la paciència de seguir-me fins aquí, no un cistell de lluïdes tomaques, sinó aquest pensament fet a la posta del sol, assegut a la vora del melonar esperançat en una millor resposta proclamada des del positiu i pacient engreixar d’aquestes promeses de tendres i petits mugrons que pren el nom de “cucurbita melo”, és a dir melons de tot l’any. Bona vista tinga’m que diuen els cecs si és que apleguen a gaudir de la seva correcta maduració. Les tomaques, com hem vist, ja estan capolades i sota terra cobertes de calç. Inexorablement, sense remei.