Joan Feliu, constructor de campanars, per Joan Josep Cardona

Hi hagué un temps on als obrers experimentats se’ls coneixia com a “mestres d’obra”. No era una titulació acadèmica, però ningú discutia la seva autoritat professional. Pensem que un germà llec del convent franciscà de Benissa dirigí la construcció de la nostra basílica. Intentem també ara comprendre la modèlica concepció ordida pels nostres obrers locals de la plaça del Rei Jaume i els carrers que en paral·lel ixen a l’avinguda del País Valencià. O les façanes modernistes i d’elaborada traça d’alguns edificis del primer eixample que serví de reclam publicitari quan als anys vint Carles Castells s’anunciava en una revista com especialista en tècniques franceses. La intel·ligència d’aquests obrers era indiscutible quan sovint eren sol·licitats per a preuar cases en el repartiment d’herències o discernir en greus problemes estructurals d’obres públiques o particulars com així consta en algunes executòries de noblesa dels rics de Benissa.

Aconseguir eixa estima ciutadana no era fàcil. Tot mestre d’obres s’iniciava de la mà d’un obrer veterà que li transmetia la seva saviesa i que ell a la vegada l’incrementava pel seu compte. Qualsevol lectura tècnica feta pels obrers d’aquell temps ens pot donar la mesura de les seves habilitats. I quan aconseguien una notorietat podien ser nomenats com “obrer del poble”, càrrec de confiança de l’ajuntament que el reconeixia com un perit en la matèria i que es posava al front de les petites obres públiques gestionades per la municipalitat. Altres gaudien de la preferència de la parròquia que recorria a ells per fer front a les obres noves o reparacions del temple principal. De la importància d’aquest càrrec dona fe que els rectors a més de titulars eren també coneguts com a “obrero” o “fabriquero” que delegaven en aquests experts locals la solució a les constants reparacions de l’edifici parroquial.

Un dels darrers professionals que exercí aquesta responsabilitat fou Joan Feliu Escolano que fa uns dies deixà aquesta vida terrenal. Fou el diligent professional que estigué físicament al front d’obres tan espectaculars com l’acabament superior del campanar nou iniciat per la família dels Cecilia. I fou també ell qui s’encarregà d’enderrocar el denominat vell i reconstruir-lo íntegrament. A ell se li confiaren les obres de reestructura i sanejament del cimbori, obra on demostra la seva perícia en ajudar-se en tal arriscada operació amb un andami original de fusta feina complicada de dur a terme. Seguí a tan necessària reparació el sanejar totes les teulades del temple i voltes que la sostenen contant ja amb la colaboració dels seus fills Joan i Borja, dignes hereues de tan notable professional. Se li encarregaren altres intervencions com les fetes en les ermites de Santa Anna i Sant Jaume que exercí amb bon gust i de la mà dels tècnics superiors també fills del poble. I a més mai deixà d’atendre altres feines del seu ofici en obres de particulars o de grans constructors deixant sempre el segell d’un tècnic entès i al dia en coneixements del seu art.

Era Joan un gran benisser, sempre disposat a fer pel seu poble, de cordial i de propera amistat , amb dosis de bon humor i ajudant sempre en aquelles mampreses cíviques on sabia que era necessari com ho va demostrar en els inicis de les festes de moros i cristians fundant entre altres aquella pintoresca filà coneguda com “Almogàvers” en la que seguí acompanyant-la fins la seva dissolució.

Carregat d’anys i esgotat per una vida molt treballada a Joan se’l podia veure en algunes
tertúlies on era molt estimat i considerat. Sempre amb paraula mesurada i discreta donava el seu
parer fins que la seva vida fou apagant-se lentament reclòs en sa casa amb la vista directa al seu
Hort de Feliu, restes d’aquell passat d’antiga família, aquells ciutadans honrats de vara alta del que
sempre es sentí hereu i responsable del bon crèdit d’una il·lustre nissaga de benissers.