Futbol que fa poble; per Joan Josep Cardona

La gent menuda i l’adolescent de casa la tinc en aquests darrers dies de curs en un estat d’angoixa. Venen els exàmens finals i han de traure bones notes. Han de justificar les hores que han dedicat a l’aprenentatge de les diverses assignatures del temari. La meua gent no respon a la cita llatina de “prima non datur et ultima dispensatur” cosa que vol dir que aquí es penca de valent estudiant i acudint a la diària crida de l’aula. Un esforç que es reflexa amb les ulleroses taques a vora els ulls i una fatiga extrema al saber que el peix no està encara dins del cove i la preocupació per aprovar és un malson. Marc, que en aquest curs finalitza la seva etapa infantil no viu encara les exigències de les germanes ni les que sofreix Joan el seu cosí major obligat a traure notes altes que li permeten entrar a estudiar una carrera molt selectiva. Marc encara viu l’alegre jogassera inventant-se batalles corrent pel bancal de vora casa. Però, com tot cansa en un dissabte per la vesprada de maig, -que ja és llarga- , apareix això que als monestirs pren el nom d’accídia que en llenguatge planer significa pur avorriment. Cal, per tant, buscar-li alternatives que no siguen les immediates de jugar amb la tableta. En conseqüència, decidim anar a veure el partit de futbol que juga l’equip del poble.

Les instal·lacions esportives de Benissa són un luxe. Ocupen una considerable superfície i en l’actualitat són la nineta dels ulls de l’alcalde. La primera autoritat municipal encara no fa massa anys fou un destacat practicant del futbol. Per uns mesos els seus companys d’equip posaren una gran pancarta a vora el gol nord on es podia llegir “Arturo, eterno capitan”. Una dedicatòria que simbolitza estima i gratitud. Semblant que això marca caràcter obliga a ser fidel a les virtuts pròpies que parlen d’equip, esforç comú i objectius a complir. Venen a propòsit a la cita de Juvenal de “mens sana in corpore sano” i que finalment ho arregla el poeta romà amb allò de “patet unica vitae” que traduït ens porta a la consideració d’una vida tranquil·la forjada en l’equilibri d’un cos sa que s’alinea amb una ment combinada per l’amor a altres sensibilitats culturals que també hi ha i la seva divulgació que també és una evident predilecció de l’edil, tan clara com un ull de peix.

En aplegar el meu net i jo al camp de futbol ens reberen unes xiques ocupades en la venda de l’entrada i una tira de rifa. En total 3 euros. Ens dirigirem a la grada coberta i ens ajuntarem amb l’escàs centenar d’espectadors que distreien el previ entrenament dels jugadors consumint bosses de pipes de gira-sol, llepolies o directament abocats a la pantalla del mòbil. Mentre els jugadors d’ambdós equips feien calfament els entrenadors pissarra en mà pensaven la tàctica. Calia veure la pulcra vestimenta dels jugadors on destacava la benissera amb els seus blancs i blaus, que és molt purissimera i que en res recorda aquelles esgarrades i descolorides de la meua infància que evocaven a l’actual “la roja”. Procedí després un abundós regó d’aspersors sobre la ben cuidada gespa artificial i a jugar.

En començar el partit ja era visible el plantejament a la moderna on vaig detectar que la tàctica benissera era un quatre dos quatre. Jugaren aplicadament, no discutien les decisions arbitrals i en un o altre moment de sang efervescent es portaren de forma educada i cortesa. Allí es notaven bones formes. Com que no sempre el curs del partit suscitava la pública atenció la gent xerrava. Un espectador em feu l’observació de que a més del planter que estava en joc existia una espècie d’escola on diàriament molta gent en edat escolar i d’institut es reunia allí amb els monitors per fer esport. També m’informà que les generacions actuals de benisserets i benisseretes alternen la formació esportiva conjuntament amb altres personetes de la seva edat que son fills de la present immigració que han decidit fer professió benissera. En síntesi que per l’esport fem poble, integrem i preparem el futur del municipi. Per tota aquesta pedagogia tan esportista, formativa i de consistència social, – que tot s’ha de dir costa molts diners a l’erari públic-, assegurem la personalitat benissera i enfortim les nostres arrels amb sang renovada. I s’ha de dir i fer visible. I en aquest sentit ens ve a la memòria la figura de donya Matilde Frígola, la nostra baronessa de Bugete que en 1890 pagà mestra i local “para una mejor educación de las niñas”. No sé si també entrava en aquella iniciativa “el corpore sano”, en tot cas sobraren alguns diners a altre pròcer benisser quan volent-la emular donà cinquanta pessetes al senyor rector “para los pobres”. Evidentment no es pensava per ser altres temps en balons, samarretes i gespa artificial on el bon rector portaria als xiquetes de la doctrina a un merescut esbarjo. Això es notà amb la bona “mens sana” d’aquelles generacions que alçaren un gegantí temple parroquial, feren places i jardins, es creà un teixit industrial i les llums intel·lectuals donaren pas al pare Melchor de Benissa. El gran benisser dictà en Madrid en l’any 1912 davant de la intel·lectualitat del moment les seves famoses conferències sobre la Revelació. En la referent a la tercera d’elles arriscà més i deixà bocabadats al selecte públic: “las construcciones intelectuales afirman los escolásticos que son como la semilla de donde proceden las ciències, la semina scientiarum”. Mentre tant que rode la pilota , de cuir o de baqueta. Ja veure’m que diuen els cecs.