En el racó de pensar; per Joan Josep Cardona

Joan Perucho, un màgic de la literatura, recordava en els seus assaigs literaris el temps de les Corts de Cadis. Li venia eixa al·lusió en haver-li llegit a Menéndez Pelayo que l’èxit d’aquella constitució es devia a la presència de “minories il·lustrades”. Joan Perucho, a més d’una prosa que s’assembla molt a la del gallec Cunqueiro, era jutge de professió. Durant molts anys l’exercí al jutjat de Berga. Sabia, pels seus estudis de jurisprudència i per la seva experiència en un jutjat de la Catalunya profunda com tractar els problemes del poble ras. Afegirem que a un magistrat tampoc li són aliens els corresponents a les classes dirigents, i, per tant te coneixement d’un i altre costat. Curiosament i en la segona edició del llibre “Ocell de bosc” d’Antoni Puigverd, obra que ve a ser una mena de llibre de memòries, parlava de que en el curs dels seus estudis feu un treball sobre el “Llibre de cavalleria” del que Perucho és autor. Per vanitat juvenil abominà de llibre i d’autor. Però anys després reconegué el seu error. Perucho s’avançà al seu temps en proposar en els seus relats la confusió i la lleugeresa en què vivim actualment la nostra existència.

L’ anterior informació era necessària per fixar l’atenció en la denominada “minoria il·lustrada”, com també en la seva influència. I, tampoc està de més, afegir de part nostra que Menéndez y Pelayo fou catalogat per molts crítics un pèl retrògrad en pensament polític. Tan sols cal llegir-li en la seva “Historia de los heterodoxos españoles” com biografia al benisser Juan Bautista Cabrera, bisbe protestant. Però sabia de què anava la cosa i era assidu a la cita de Marc Aureli amant de l’ètica de la responsabilitat. Ajuntem a la seva gran formació, l’aïllament de l’erudit i l’exposició en el seu temps de polític un pensament propi d’un catedràtic amb dificultat per fer-se entendre amb els seus companys del senat. Parlava de la minoria, però ignorava la transversalitat, hui tan actual i condicionat, en tot temps, per les realitats sociohistòriques. 

Aquest dilluns el president del govern espanyol dona per conclosa la legislatura i ens convoca a una cita electoral. A tall seguit, amb precocitat, i en el propi àmbit comarcal, en tribunes de difusió, dirigents de corporació municipal i en la barra del bar no es parla d’altra cosa. La llibertat d’expressió és un dret ciutadà i socialitzar-se esmorzant conforma una teràpia més efectiva que un medicament antidepressiu. Però la famosa “minoria il·lustrada”, cosa que vol dir formació, estudi, assimilació de les idees clau, capacitat d’enteniment, discerniment i valorar allò que els antics solien dir “gra i valor” passem per alt tan necessàries virtuts i ens posem en mans de les nostres frases fetes tan adients al cas present com aquelles de “corna, corna”, “has dit cabra, Mateu?” i l’afirmació personal de la nostra veritat. Errats, confosos, fills de la immediatesa, incapacitats per fer allò que els mestres competents solien remetre als alumnes revoltats al “racó de pensar” anem dient-la com més grossa millor estalviant-nos la molèstia de practicar les virtuts abans esmentades.

Les setmanes que anem a viure seran mogudes. El bombardeig de missatges, consignes, l’aparició de veus interessades els tindrem per terra, mar i aire. Llegirem articles d’opinió de tots els colors i tendències. Més d’una barbaritat vessada sense cap escrúpol. Messianisme redemptor i apocalíptics auguris. També dins d’aquests dies preelectorals estaran presents al santoral jornades que convindria tenir en compte per asserenar-nos. Jo, de totes elles fixaria la mirada en la del 2 de novembre i m’avançaria així a la jornada de reflexió prèvia al divendres 28. El dia següent al de Tots Sants se’ns convida a commemorar la jornada dels fidels difunts. Una recordança extensiva no tan sols al món cristià, sinó a la universalitat dels que ens precediren. I en eixa memòria pensaria aquell món en què vivien, en les privacions i ignorància absoluta en què transcorrien els seus dies i en l’atenta lectura a la lliçó de la història que patiren. Dins de la seguretat de la responsabilitat tan comentada pel savi emperador romà afegiria la cita de Cícero quan ens avisava que aquells que desconeixen el que ha passat abans de nosaltres seran constantment xiquets. Discernir és el procés dels aspirants a entrar als monestirs. Tenir clares les idees és cosa dels que fora dels murs cenobítics vivim les realitats mundanes, tant les bones com les roïnes.