El belenisme benisser; per Joan Josep Cardona

El folklorista Joan Amades, prolífic autor de meritoris treballs etnogràfics deixà entre els seus llibres un amè estudi sobre l’art de fer “betlems”, nom que a la seva terra natal són coneguts com a “pessebres”. Sobre aquest art popular amb el seu sentit efímer i que cada any per aquestes festes solen tornar a fer-se en moltes cases s’han publicat a més del llibre d’Amades altres tan curiosos com el de Josep Puig. Editat en l’any 1928 aporta una infinitat d’idees per construir un naixement com cal. A més informa dels materials que en el context de l’època són els que donava el bosc on el suro és un dels components bàsics. Tenint en compte que la comarca natal de l’autor és rica en alzines sureres s’utilitzaven les escorxes per a construir les muntanyes del naixement. I en semblant forma que aquets folkloristes descriuen els components de “l’atrezzo” d’un betlem també en la nostra zona utilitzem els materials que trobem per les muntanyes.
La tradició belemnista benissera on destacarà David Ivars, un dels més competents i sensibles artífexs d’aquestes construccions té un passat. No va més enllà dels anys vint del nostre segle i restringit a comptades llars que es podien permetre adquirir les figures. Eren objectes que s’havien de comprar a València i en alguns establiments no precisament dedicats a aquest comerç. Un d’ells conegut com “La casa de las ollas” situat a pocs metres de la Plaça redona encara fa pocs anys solia traure a la venda figures de fang de molt bona factura. Algunes d’elles s’integren dins del betlem que pose a l’entrada de ma casa. Han reforçat les heretades de mon oncle Joan que no vaig aplegar a conéixer. Patí una malaltia ocular que l’obligà a ell i a la meua àvia a passar una temporada en València per passar un tractament que sembla era dolorós. Restablert d’aquella malaltia els meus avis el portaren a un comerç on elegí una bona col·lecció. Eixes figures, molt ben treballades, foren el betlem que lluïa en un lloc de la casa del meu avi. Pels anys i pels cops dels gats que curiosos pujaven a fer allí malifetes es trencaven i s’havien de reparar amb pegament. Hui encara algunes d’elles, i per pura nostàlgia encara participen del nostre senzill betlem familiar. I allí estan com si hagueren patit una guerra. Curros, coixos o amb el cap trasplantat i que es complementen amb les humils de fang que ens venien vespres de Nadal unes dones d’ètnia gitana.

A més de David altres persones dedicades a aquest art ens han anat mostrant en anys passats el seu bon gust per construir autèntiques meravelles. Allà pels anys cinquanta Pasqualeta Vicente, la panadera, fou intervinguda quirúrgicament a Barcelona d’una afecció ocular. Restablerta adquirí per al seu fill Ricardo una valuosa col·lecció de figuretes, segurament fetes en els acreditats tallers d’Olot, i que apareixien totes elles vestides amb la indumentària tradicional catalana i tocats els homes amb la seva barretina i les pastores amb el ric vestit de pubilla. Donada la magnificència d’aquella col·lecció la construcció del gran betlem li fou confiada a Isidre Ivars “Casilla”, excel·lent ebenista que li dedicà tota una setmana sencera.

La memòria també cal posar al seu lloc a Baptista Ivars “el sabater” que construïa uns naixements amb gran art i una delicadíssima observació de detalls. Construccions habilíssimes i d’un efecte comparable a les que sol fer David. En el seu temps creà gran fama i feu possible l’emulació d’aquestes construccions que en aplegar Nadal es solien muntar en moltes llars benisseres que tenien al seu abast un ample mostrari de figures exhibides en els comerços del “Bazar las Novedades”, Ignasi Moll i Pepe Ribes. Era tanta l’afecció que en algunes entitats bancàries com l’antiga CAPA i la CAM es muntaven grans construccions destacant la de la CAPA al carrer Nou gràcies a la intervenció de l’Associació de belenistes d’Alacant emparats com a “obra social” d’aquella entitat i en el de la CAM pel bon fer de Pepe Moragues “Borino”.

Tot eixe esclat de construccions de betlems motivà la creació anual de concursos i la recuperació del monumental betlem de la parròquia. Aquesta, en temps de la nostra infància era una pobríssima figuració deixada a les bones intencions dels escolans amb un resultat més que decebedor. Fer menció d’aquestes construccions és posar en valor una tradició que deuria acompanyar la lluminosa actualitat que prolifera en l’art i el bon gust de comerços locals que ens aporten bellesa i alegria en festes que solen prendre el nom, ben guanyat, “d’entranyables”.