El bancal brut i el foc; per Joan Josep Cardona

En temps el raïm de moscatell conreat en el triangle format pels termes de Benissa, Teulada i Calp s’anunciava als mercats de Barcelona com la millor fruita de temporada. A Granollers, i no fa massa anys, s’exhibia en la porta d’una fruiteria un basquet etiquetat per “Cristina” de Benissa. Com que portava prop de dos dies exposat a la temperatura ambient havia perdut el paó i el mugró ennegria. No tenint altra cosa que fer que anar tafanejant per vila tan important vaig tenir una breu, però interessant xerrada amb la propietària de la tenda. Presentat com a net de llaurador i fill del poble de procedència d’aquell producte em vaig veure en l’obligació d’assentar càtedra. Tenia fresca a la memòria un treball de camp sobre tan dolça fruita que havia complementat amb les informacions de Pepe Bordes. Passava Bordes per ser el més acreditat corredor de raïm de la zona i malgrat tenir un ull entelat l’altre posseïa la vista d’un xoriguer. Res escapava a la seva experta mirada quan tarifava a terra tros un bancal del daurat raïm i amb tan equilibrada ponderació que ni Don Pepe Cabrera, un dels més grans collidors del terme li discutia la seva opinió. La conclusió d’aquella peripatètica conferència fou la coincidència entre la fruitera i un servidor de que aquella exhibició era el pàl·lid reflex d’una època ja passada i que sense remei formava part de l’enyor.

Però la resistència a deixar perdre un senyal d’identitat productor de literatura casolana i alguna que altra partitura musical aguanta, tot s’ha de dir, amb heroisme. Els pocs bancals que encara queden mostren un aspecte deplorable. Les oportunes, però tardanes pluges de l’inici de la primavera, i després de dos anys de greu secada, feren sortir dels ceps unes prometedores brocades que en la florida pronosticaven una collita excel·lent. Però les tres successives onades de calor del present estiu han avortat aquella il·lusió, i reduïts els grans al calibre de perdigons d’escopeta. Miracle serà que apleguen a madurar com cal i és necessari.

Perdudes per sempre les finques productores del Quisi, Benimarraig i Benimarco de Benissa, glòria de l’agricultura local, no queda en tot el paisatge benisser altra cosa més que una dilatada selva socarrada pel rigor solar on tan sols es salven plantacions d’olivera que, menys exigents de cura tenen la competència de salvatges pinars que sense aturador pugen tossals i voregen amenaçadors el propi casc urbà. Vivim dins d’un polvorí que en qualsevol moment ens equipararà a les grans desgràcies que solquen la pell de la península Ibèrica.

És suficientment coneguda l’advertència de que el millor que es pot fer per a mitigar els efectes dels devastadors incendis és netejar a temps boscos i terrenys perduts. Però a Benissa fa temps que no s’observa eixa bona pràctica. Enguany l’ajuntament, i segurament per a justificar-se, ha llevat els pins secs de la zona costanera. Es dona la preceptiva nota de premsa i els seixanta i quatre quilòmetres quadrats solcats de barrancs i tossals plens de pinar i brossa es deixen a l’empara de la Divina Providència. Són terrenys abandonats pels propietaris a causa de la desaparició de l’agricultura. Molt difícils de treballar i sempre causants de mortals accidents originats per una maquinària agrícola gens apta per a uns bancals prims, costeruts i amb perilloses margenades traïdores al menor descuit dels operaris. Caldria estudiar per part dels tècnics quina solució es podria donar per establir unes mesures de prevenció de possibles incendis fent les oportunes tales selectives, retallant talussos amb totes les precaucions possibles per no posar en perill vides humanes i evitar els desgraciats efectes dels incendis que assolen el nostre país. La memòria, sempre tan injustament oblidada i maltractada pels nostres poders municipals no té presents passades tragèdies com la que sofrí fa alguns anys la partida de la Rossina benissera amb la mort d’una persona, ni el de la serra de Bèrnia, ni els continus de la Solana. I no cal més que presentar-se al Mirador del Pla dels Molins i mirar aquella panoràmica que fa vertigen de tan sols de pensar en un simple descuit de la mena que siga perquè es produeixe una desgràcia absoluta. Fa molts anys en les nits d’estiu en les casetes de camp se solia traure el corn marí i el veïnatge mantenia uns concerts rurals tan primitius que et feia recordar reminiscències de l’Odissea d’Homer. Música que anunciava perills i estat d’alarma. Tal estat d’estar en alerta no llevava que l’autor de tan reconegut poema sentís en algun instant la temptació de becar. La literatura llatina tragué la sentència de “Quandóque bonus dormitat Homérus” que traduït vol dir que de quan en quan el bon Homer s’adormia. I dormir, i fer-se el sord és una norma administrativa benissera tan habitual i tan en boca de la ciutadania que no cal altra cosa més que posar-se en mans de la santa i resignada paciència. I així en aquesta somnolència estem en un temps universal on no estranya res que la ciutadania, i no m’agrada dir-ho, es desenganya i tremola de por. Tant val per a qualsevol racó del món com per a la Benissa noble i senyora.